QUÈ MÉS HA DE PASSAR PERQUÈ HI FEM ALGUNA COSA?

M’ofereixo a coordinar una campanya nacional contra el bullying.
Carta oberta a les famílies, al Departament d’Ensenyament, a la Generalitat de Catalunya i a tothom a qui pugui interessar.

Em dic Lolita Bosch, tinc 52 anys i soc escriptora i activista per la pau. Vaig patir bullying dels 14 als 17 anys i mig, i l’any 2016 vaig publicar una novel·la explicant la meva experiència i la d’un grapat de joves que vaig acompanyar durant l’escriptura: La ràbia. Avui és obligatòria a molts instituts. Des que vaig fer públic el meu cas, he parlat de l’assetjament a televisió, premsa i ràdio; amb mainada, mestres, familiars i estudiants del Màster d’educació secundària de la Universitat de Barcelona; he escrit pròlegs, textos i he fet un munt d’entrevistes; vaig dirigir i coordinar el I Simposi de la Fundació del Futbol Club Barcelona contra el bullying; i acompanyo a joves i famílies que quan descobreixen què vol dir patir bullying, sobretot, es posen les mans al cap en adonar-se que ningú no els acompanya ni els protegeix. És a dir, que fa anys que dono temps i feina per ajudar el jovent de casa nostra, i substancialment no ha canviat res. Si més no, pel que fa a l’efectivitat del nostre govern a l’hora de fer-se’n càrrec.

Som un país amb possibilitats per a fer les coses ben fetes, per això hem de fer un esforç sincer d’autocrítica. No cal dir que amb aquesta carta no pretenc acusar sinó reclamar (i reclamar-nos) responsabilitats. M’ofèn i m’entristeix que em truquin dels mitjans o de les escoles cada cop que un cas d’assetjament salta a la premsa i en acabat ho deixem córrer fins al proper cas que demani l’atenció de la ciutadania. Quants adolescents de casa nostra hauran de patir, encara, abans que hi fem alguna cosa de debò?

Davant d’una carta com aquesta hi ha diverses possibilitats de reacció: Una és llegir-la i pensar-hi. És important fer-ho pel bé comú i perquè hi ha menors en risc. Tot i que també podeu ofendre-us (perquè estic responsabilitzant de no fer res a qui ho pot fer) i, per descomptat, podeu no estar d’acord amb la meva manera d’enfocar el problema. Pel bé de la mainada i el jovent de casa nostra, però, ens hauríem de comportar com adults responsables, escoltar-nos i parlar-ne. Entenem que és impossible posar-nos d’acord totes i tots, però sí que crec que podem fer un esforç comú per trobar-nos.

Perquè a casa nostra està passant això:

1. Un de cada cinc estudiants del nostre país ha patit bullying: «el 54% dels adolescents catalans han estat implicats en casos d’assetjament escolar, directament o indirectament, com a agressors, víctimes o testimonis actius o passius. En concret, el 20% dels enquestats afirma haver patit abusos físics i psicològics»¹. En casos extrems, aquesta por esdevé una decisió taxativa i fatal. Tanmateix, la mainada que se suïcida a conseqüència del bullying no és que no vulgui viure, és que no vol anar a l’escola. I aquesta és una diferència important.

2. Se suïciden 500 persones l’any a Catalunya i 4000 a l’Estat Espanyol². Un nombre considerable, són menors d’edat. I empitjora: «El 2020, a Catalunya van intentar suïcidar-se el triple de noies de 12 a 18 anys que l’any anterior. També hi va haver més nois amb conductes suïcides, però en un percentatge molt més baix, del 10%. A més, dos de cada deu alumnes reconeixen que en algun moment han pensat que es volien morir i un de cada deu admet que s’autolesiona amb freqüència»³

3. La intervenció a l’hora de prevenir el bullying és pràcticament inexistent, i hi ha milers de famílies al nostre país que pateixen les conseqüències d’aquesta manca de responsabilitat i de voluntat polítiques.

4. Sempre que hi ha una desgràcia culpem algú altre: els i les mestres, les famílies i, sobretot, les nenes i els nens. Els anomenem estudiants fort/es (assetjador/es), víctimes (assetjades/ts) o covard/es (les i els qui no fan res per aturar-ho). Amb una manca absoluta de responsabilitat, els fem responsables a elles i a ells del que està passant, com si ho sabessin aturar i no ho estiguessin fent.

Ens dol i ens costa de creure que no s’hagi plantejat cap campanya nacional i massiva per aturar aquesta xacra. Perquè és evident que com a ciutadania no estem preparats ni per plantejar-nos-ho ni per prevenir-ho ni per protegir el jovent afectat. Com pot ser que en un país com el nostre no ho estiguem aturant? Com és que estem deixant a tanta gent tan sola? He trobat, al llarg de tots aquests anys, algunes respostes: crec que no entenem bé què és el bullying, no tenim recursos públics per encarar-lo i hi ha una manca, flagrant, d’interès polític. Seguim preguntant a qui rep bullying per què el rep i no a qui el fa què li passa i què necessita. Hem de deixar de posar el focus en la víctima després d’haver-la ajudat a sortir-se’n. I sobretot: hem d’entendre que un/a assetjador/a menor d’edat també és una víctima.

La solució només es pot articular col·lectivament i amb un interès profund. És evident, que aquesta xacra no la poden aturar els mestres ni les famílies totes soles. I, per descomptat, no la poden aturar les nenes i els nens. La responsabilitat d’aturar, prevenir i actuar contra el bullying és del Departament d’Ensenyament i del Govern. És la seva obligació. Però la nostra és reclamar-ho. I tampoc no ho estem fent. Les nostres filles i fills han de ser una prioritat que passi pel davant del descrèdit dels nostres representants. I em sap greu dir-ho així perquè no és personal, però la classe política, si no hi ha un reclam social, no s’hi posarà. No pas per mala fe, això també cal saber-ho, sinó perquè no saben com ni on i no ho consideren una responsabilitat. Ara, però, per primer cop el Govern ha demanat perdó a la ciutadania per un cas concret. I creiem que això obre una porta per col·laborar i treballar plegades.

Què proposem

He treballat els darrers anys de la meva vida buscant i proposant solucions contra l’assetjament. Dirigeixo un campus de creació i investigació per la pau i he creat un programa per minvar els efectes del bullying, prevenir-lo, aturar-lo tant com puguem i restituir els drets de les víctimes. És un programa bàsic que serveix per a tot tipus d’escoles. És pràctic, i està adreçat no només per a les escoles, sinó també a les famílies, els i les mestres i tot l’entorn educatiu. Està preparat per fer-lo servir i tenim un pla per establir-lo al nostre país. I és resultat del Manifest Alan que vaig redactar amb l’ajuda i el suport de la Presidenta de l’UNICEF a Catalunya, la Síndica de Greuges de Barcelona, Save the children, la Presidenta de la Catedra UNESCO i de Conarte Internacional; psicoanalistes, activistes, professors i professores, psicopedagògs; víctimes del bullying i les seves famílies; persones del Col·lectiu Fu i la Fundació del Futbol Club Barcelona. El manifest va rebre també el suport i la solidaritat de jugadores i jugadors dels primers equips de futbol i bàsquet femení i masculí del Futbol Club Barcelona.

Ofereixo implementar-lo a totes les escoles catalanes, des del Campus Lolita, amb tota la feinada que això suposa, i tot l’entusiasme i sinergies que calguin. En positiu i sense assenyalaments, sinó anant per feina. Però és impossible fer-ho sense la voluntat del Govern, els seus recursos, les seves infraestructures i la seva capacitat de per assumir un gran volum de feina. I és per això que faig aquesta carta oberta. Per demanar que fem pressió al nostre govern i els fem fer la seva feina. Això passa a tot arreu i a totes hores. Deixem d’acusar-nos les unes als altres i posem-nos-hi com cal.

Sé que això que dic és molt gruixut, però és que el que està passant és molt gruixut.

Així que convido a la ciutadania, a les institucions, als centres educatius i a les famílies a sumar-se a aquest crit que ens convoca a una campanya nacional contra el bullying. I recapitulo aquesta carta oberta: Em dic Lolita Bosch, soc escriptora i activista per la pau, vaig ser víctima del bullying i he fet un programa per intervenir les escoles catalanes que sé que funciona. No només perquè l’he provat sinó perquè està basat en els mateixos principis en els que he basat altres programes de pau que han funcionat arreu del món. Em veig amb cor d’aplicar el programa a totes les escoles del país, en conjunt amb el Departament d’Ensenyament i la Generalitat de Catalunya. Tenim un calendari d’actuació i de seguiment. Sabem com fer-ho si ens posen recursos humans, econòmics i recursos públics.

Som un país innovador en moltes coses i també ho podem ser en la cultura de pau i benestar a les escoles catalanes. Ho hem de ser. Ara toca a les autoritats decidir si volen facilitar-nos aquesta feina o no. Més enllà de la classe política i els càrrecs, l’Administració és plena de gent capaç i permanent amb qui podem crear un equip compacte i eficient per tal de fer una Campanya Nacional contra el Bullying.

Jo crec, de tot cor, que si ens hi posem seriosament podrem fer-ho bé.

Deixeu-me que us ajudi,

Lolita Bosch, directora del Campus Lolita. Març de l’any 2023.

---

1 Estudi sobre la situació del bullying a Catalunya l’any 2019 realitzat per la Fundació Barça a través d’Adolescents.cat entre 8.600 joves d’entre 14 i 18 anys.

2 Institut Estadístic de Catalunya. Any 2021.

3 Enquesta feta pel Departament d’Educació a nois i noies d’entre 12 i 18 anys que van respondre 270.000 alumnes de prop de 2.000 centres educatius de tot el país.

* Fe d’errates: On dic que se suïciden 500 adolescents l’any, hauria d’haver dit 500 persones.