Totes i tots som únics i extraordinaris. Irrepetibles.
I l’escriptura ho salva, en conserva memòria i ho dignifica.
El llegat social del Campus neix de la convicció que l’escriptura i el pensament literari són eines per comprendre’ns, defensar la dignitat i transformar la manera com ens relacionem. Des de fa més de vint anys, la Lolita Bosch investiga com convertir el coneixement de persones que han viscut violència, exclusió, pobresa, migració o pèrdua en eines útils i compartides, sense parlar mai per elles, sinó ajudant-les a explicar-se amb la seva pròpia veu.
Aquesta recerca va prendre una nova dimensió el 2007, amb l’esclat de la guerra del narcotràfic a Mèxic. Escoltant les víctimes, la Lolita va entendre que per comprendre què estàvem vivint i provar d’evitar-ho havíem de confiar les unes en les altres i aprendre del que elles sabien. Des d’aleshores treballa perquè aquest coneixement ens serveixi a totes, però també perquè serveixi a qui el comparteix per protegir-se, defensar els seus drets i exigir dignitat. D’aquí han nascut projectes culturals, educatius i socials en contextos molt diversos, un llegat que avui recullen el Campus i el Col·lectiu Fu.
Com deia Theodor W. Adorno, la filosofia ens ha de servir per anar a comprar el pa. Nosaltres pensem que el pensament literari també ha de ser una eina útil: una manera de mirar amb més curiositat, precisió, empatia i humilitat, de reconèixer allò extraordinari que fa única cada persona i d’imaginar altres maneres d’entendre’ns. Perquè escriure i pensar literàriament també poden ajudar-nos a trobar-nos i a construir juntes un món més digne i més just.
48 escriptores de 18 països expliquen com la violència extrema va afectar les seves vides.
333 llibres escollits per Juan Marsé i enviats als presos de La Tramacúa, una presó d’alta seguretat de Colòmbia.
Festival de novel·la contemporània llatinoamericana celebrat a cinc ciutats, amb més de 30 escriptor/es.
