Una de les pors més habituals de qualsevol autora és que els seus personatges semblin incoherents. Si una dona es mostra valenta en una escena i vulnerable en la següent, pot aparèixer el dubte. Si un home afirma una cosa i dies després actua d’una manera que sembla desmentir les seves pròpies paraules, la temptació és corregir-ho perquè tot encaixi millor. Al principi sembla que aquesta sigui la manera de construir una bona novel·la.
Però la vida gairebé mai no funciona així.
Les persones ens contradim constantment.
I, sovint, ni tan sols en som conscients.
Estimem algú i, alhora, som capaços de fer-li mal. Defensem una idea i actuem en direcció contrària. Ens prometem que no repetirem un error i acabem repetint-lo precisament quan pensàvem que ja l’havíem superat. Aquestes contradiccions no són defectes de construcció. Formen part de la manera com habitem el món.
La literatura ho sap des de fa segles.
Per això els grans personatges no semblen perfectament coherents. Semblen profundament humans. La seva manera d’actuar no respon a una fórmula estable, sinó a un conjunt de desitjos, pors, records i necessitats que conviuen sense acabar de posar-se d’acord. El lector no els estima perquè siguin previsibles. Els estima perquè reconeix en ells la mateixa complexitat que troba en les persones reals.
Quan una autora entén això, també canvia la seva manera de revisar. Deixa de corregir totes les contradiccions i comença a preguntar-se d’on neixen. Potser aquell personatge no està actuant de manera incoherent. Potser està intentant protegir una part de si mateix que encara no coneix. Potser diu una cosa perquè necessita creure-la, encara que la seva manera de viure expliqui exactament el contrari. La contradicció deixa de ser un problema narratiu i es converteix en una porta d’entrada molt més profunda al personatge.
Aquesta és una de les grans diferències entre els llibres que només expliquen una història i les novel·les que continuen vivint dins del lector. Les primeres acostumen a presentar persones que reaccionen sempre d’una manera lògica. Les segones accepten que la lògica humana és molt més fràgil, molt més contradictòria i molt més interessant. No intenten ordenar completament els personatges. Els deixen existir amb tota la seva complexitat.
És també així com la literatura transforma la nostra mirada fora dels llibres. Qui ha passat anys escrivint personatges deixa de sorprendre’s tant davant de les contradiccions dels altres. Comprèn que gairebé ningú no és exactament com voldria ser i que les decisions importants acostumen a néixer d’impulsos que conviuen sense arribar mai a resoldre’s del tot. Escriure educa una forma d’empatia que no busca justificar-ho tot, però sí comprendre abans de jutjar.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen perquè les autores construeixin personatges impecables, sinó perquè aprenguin a descobrir la lògica profunda que hi ha darrere de les seves contradiccions. Moltes vegades el gran pas endavant d’un manuscrit no consisteix a eliminar una incoherència aparent, sinó a comprendre què està intentant revelar aquella tensió interior.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la veu narrativa. Hi ha qui encara té por que els seus personatges siguin massa contradictoris. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el que semblava un error és, en realitat, el nucli emocional més potent del llibre. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit demana una manera diferent d’escoltar els seus personatges.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només què fan els personatges. Ens interessa entendre per què conviuen amb les contradiccions que els fan únics. Una escola artesana acompanya aquesta investigació perquè sap que la literatura no neix de la perfecció, sinó de la capacitat de mirar les persones amb prou profunditat per descobrir la seva veritat.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen dimensions completament noves dels seus personatges quan comparteixen el manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors detecten contradiccions que, lluny de debilitar el manuscrit, el fan més humà. Una mateixa actitud pot ser llegida com una mostra de fortalesa per una lectora i com una forma de fragilitat per una altra. Aquestes diferències no empobreixen el llibre. L’enriqueixen i recorden que qualsevol persona és sempre més gran que qualsevol definició.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més valuosos que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa d’aspirar a personatges perfectament coherents perquè comprèn que les persones tampoc no ho són. Descobreix que les contradiccions no ens allunyen de la veritat, sinó que sovint són el camí més directe per arribar-hi. Potser per això les grans novel·les continuen emocionant-nos després de tantes lectures: perquè ens recorden que la complexitat no és un error que cal corregir, sinó una de les formes més profundes de la condició humana.
