Quan una persona diu que vol aprendre a escriure, gairebé sempre imagina que aprendrà una tècnica. Pensa en l’estructura d’una novel·la, en la construcció dels personatges, en els diàlegs, en el ritme o en el punt de vista. Tot això forma part de l’ofici, però hi ha una cosa que gairebé mai no apareix al començament del camí i que, amb els anys, acaba convertint-se en l’eina més important de totes. La mirada. No és casualitat que moltes escriptores expliquin que, des de petites, observaven molt. No necessàriament escrivien. Ni tan sols llegien més que els altres. Però miraven. Escoltaven converses que no anaven amb elles. Intentaven entendre per què una persona canviava de to quan parlava amb un fill i amb el seu pare. Es preguntaven què amagava un silenci, una rialla massa llarga o una frase aparentment insignificant. Sense saber-ho, ja estaven fent literatura. Perquè una novel·la no neix quan una autora escriu. Comença molt abans. Comença el dia que descobreix que les persones gairebé mai no són exactament allò que semblen. Aquesta és una diferència important. Mirar no és observar detalls perquè després quedin ben descrits en un llibre. Això també pot formar part de l’ofici, però és una conseqüència, no l’origen. La mirada literària no consisteix principalment a veure més coses. Consisteix a veure-les d’una altra manera. A desconfiar de les primeres impressions. A no donar mai una persona per explicada. A acceptar que una conducta aparentment senzilla pot amagar una història molt més complexa.

És una forma d’atenció. I aquesta atenció s’entrena. Vivim en una època que ens obliga a interpretar molt de pressa. Mirem una escena i immediatament decidim què està passant. Classifiquem les persones amb una velocitat sorprenent. Ens sembla que una conversa ja explica una relació sencera. Que una decisió resumeix una vida. La literatura treballa just en la direcció contrària. Ens demana que continuem mirant una mica més. Que resistim la temptació de convertir una persona en una idea. Per això una escriptora no observa per confirmar les seves intuïcions. Observa per posar-les en dubte. Aquest és probablement un dels aprenentatges més difícils de l’ofici. Tots arribem a una novel·la amb una determinada mirada sobre el món. Tots pensem que entenem algunes coses sobre l’amor, sobre les famílies, sobre la pèrdua, sobre el poder o sobre la por. Però una autora que continua observant acaba descobrint que la realitat és molt més rica que qualsevol teoria. Les persones no reaccionen sempre igual. Les contradiccions apareixen allà on semblava impossible. Els silencis expliquen coses que els diàlegs no arribaran mai a dir.

És precisament aquest desajust entre el que crèiem saber i el que la realitat ens mostra el que alimenta la literatura. Al Campus Lolita diem sovint que aprendre a escriure és aprendre a mirar perquè pensem que totes les eines narratives depenen, en el fons, d’aquesta capacitat d’observació. Una escena només serà versemblant si abans hem après a mirar escenes reals. Un personatge només respirarà si abans hem acceptat que les persones són infinitament més complexes que les etiquetes amb què acostumem a explicar-les. Una novel·la només farà preguntes interessants si la seva autora continua fent-se preguntes sobre el món molt abans de començar a escriure. És també així com entenem el Mètode Mandarina. Els grills no són només eines per escriure millor. Són maneres diferents d’entrenar la mirada. Cada un obliga a observar una dimensió del text que, al mateix temps, és una dimensió del comportament humà. Quan una autora aprèn a veure millor els seus personatges, també aprèn a veure millor les persones que l’envolten. I quan aprèn a mirar millor el món, inevitablement també escriu d’una altra manera. Aquest procés és lent. No s’acaba mai. I probablement aquest és un dels aspectes més bonics de l’ofici. Hi ha persones que pensen que una escriptora experimentada ja ho ha vist tot. Acostuma a passar exactament el contrari. Com més anys escriu, més conscient és de tot allò que encara no entén. La seva mirada no es torna més segura. Es torna més precisa. Més pacient. Més capaç de conviure amb les contradiccions sense intentar resoldre-les immediatament.

Per això llegir és tan important per a una escriptora. No només perquè descobreix tècniques narratives o estructures diferents. Llegeix perquè cada gran novel·la li ensenya una nova manera d’observar les persones. Un llibre li mostra una forma de viure la culpa que no havia imaginat. Un altre li descobreix una relació entre dos germans que qüestiona tot el que ella pensava sobre les famílies. Una altra autora li ensenya que la tendresa també pot ser una forma de violència quan neix de la necessitat de controlar. Cada lectura amplia la mirada. No només la biblioteca. També per això els tres recorreguts per aprendre a escriure no consisteixen simplement a acumular continguts. El nostre objectiu no és que una alumna conegui més recursos narratius al final del recorregut. Ens agradaria una cosa molt més ambiciosa. Que hagi après a observar d’una manera que ja no pugui abandonar. Que surti al carrer i escolti una conversa de manera diferent. Que llegeixi una novel·la amb preguntes noves. Que revisi el seu manuscrit descobrint-hi coses que abans li passaven desapercebudes. Aquest és el veritable aprenentatge. No una tècnica. Una manera de mirar. És també el centre de la literatura i el comportament humà. Les novel·les no existeixen només perquè algú expliqui una història. Existeixen perquè una autora ha observat alguna cosa sobre les persones que encara no sabia com dir. Escriu per entendre-la millor. I, quan el llibre arriba al lector, aquest continua la mateixa investigació. Potser aquesta és la gran diferència entre mirar i observar. Tots mirem el món. Però observar exigeix una decisió conscient. Exigeix temps. Exigeix curiositat. Exigeix acceptar que la realitat sempre és una mica més complexa del que ens agradaria. Una escriptora no aprèn aquesta actitud en un cap de setmana ni en un curs. La construeix lentament, lectura rere lectura, llibre rere llibre, conversa rere conversa. I arriba un moment en què ja no pot deixar d’observar. No perquè s’ho proposi. Perquè aquesta manera de mirar s’ha convertit en la seva forma d’estar al món. Potser és aquí, molt abans de la primera frase i molt abans de la primera novel·la, on comença realment l’escriptura. No davant d’un teclat. Ni davant d’una llibreta. Comença en el moment en què una persona decideix que les altres persones són massa complexes per donar-les mai per explicades. I és aquesta decisió, molt més que qualsevol tècnica narrativa, la que acaba convertint algú en una escriptora.