Una de les frases que més escoltem de les persones que arriben al Campus Lolita és aquesta: «Si tingués més temps, escriuria».
La frase sembla completament lògica. Vivim en un món accelerat. Moltes persones treballen moltes hores. Cuiden fills, pares o familiars. Gestionen cases, responsabilitats i preocupacions constants. Quan arriben al final del dia, sovint només tenen ganes de descansar. En aquest context, és fàcil pensar que el problema és exclusivament la manca de temps.
Però quan observem les persones que aconsegueixen sostenir projectes d’escriptura durant anys, acostuma a aparèixer una realitat una mica diferent.
No és que tinguin molt temps.
Moltes vegades tenen exactament els mateixos problemes que la resta.
També treballen.
També es cansen.
També passen per moments difícils.
La diferència acostuma a ser una altra.
Han aconseguit construir una relació estable amb l’escriptura.
Han deixat d’esperar el moment perfecte.
Han deixat d’esperar una setmana tranquil·la que mai no arriba.
Han deixat de pensar que escriuran quan tinguin més temps.
I han començat a preguntar-se una altra cosa: quin espai real pot ocupar l’escriptura dins la vida que tinc ara?
Aquesta pregunta canvia moltes coses.
Perquè permet deixar de viure l’escriptura com un projecte impossible i començar a integrar-la dins la realitat quotidiana.
Els grups per Zoom del Campus Lolita treballen precisament des d’aquest lloc. No des d’una idea idealitzada de la vida creativa, sinó des de la vida real de les persones que escriuen.
Si vols conèixer els grups oberts aquest curs, pots fer-ho aquí:
El problema no és només el temps
Moltes persones descobreixen que quan finalment tenen temps tampoc no escriuen.
Arriben les vacances.
Acaba una etapa complicada.
Disposen d’algunes hores lliures.
I malgrat això els costa començar.
Això acostuma a ser molt desconcertant.
Perquè confirma una cosa que sovint no volem veure.
El problema no és únicament el temps.
També hi intervenen els dubtes.
La por.
La inseguretat.
La dificultat de saber per on continuar.
La sensació que el projecte és massa gran.
La por que el text no funcioni.
Per això moltes persones necessiten alguna cosa més que hores disponibles.
Necessiten una estructura.
Necessiten continuïtat.
Necessiten una relació més estable amb l’escriptura.
L’escriptura competeix amb tota la resta
Quan una persona decideix escriure, l’escriptura entra en competència amb moltes altres coses.
Amb la feina.
Amb les responsabilitats familiars.
Amb les xarxes socials.
Amb les sèries.
Amb el cansament.
Amb les obligacions quotidianes.
I gairebé sempre totes aquestes coses semblen més urgents.
L’escriptura acostuma a ser important.
Però poques vegades és urgent.
Aquesta és una de les raons per les quals resulta tan fàcil ajornar-la.
Per això moltes persones passen anys dient que escriuran algun dia.
I aquest algun dia es converteix en una data que mai no arriba.
El valor de reservar un espai
Una de les coses que més ajuden a construir una pràctica estable és deixar de confiar exclusivament en la motivació.
La motivació és meravellosa quan hi és.
Però acostuma a ser irregular.
Hi ha setmanes en què tenim moltes ganes d’escriure.
I n’hi ha d’altres en què no en tenim cap.
Per això moltes persones descobreixen que funciona millor reservar un espai que esperar les ganes.
Un espai modest.
Realista.
Possible.
Però estable.
Quan aquest espai existeix, l’escriptura deixa de dependre exclusivament de l’estat d’ànim del moment.
Per què els grups ajuden tant
Una de les coses que més expliquen les alumnes i els alumnes del Campus és que els grups els ajuden a protegir aquest espai.
No perquè ningú els obligui a escriure.
Sinó perquè saben que l’escriptura continuarà formant part de la seva setmana.
Hi ha una trobada.
Hi ha un projecte.
Hi ha un compromís.
Hi ha una continuïtat.
I això ajuda enormement a evitar que el manuscrit desaparegui de la vida quotidiana.
Moltes persones descobreixen que allò que no havien aconseguit soles durant anys comença a ser possible quan entren en una estructura compartida.
Escriure poc també és escriure
Una altra dificultat habitual és pensar que escriure només compta si escrivim molt.
Algunes persones imaginen que una novel·la necessita hores i hores diàries.
I quan no poden oferir-li aquest temps, decideixen no fer res.
Però moltes novel·les s’han escrit d’una altra manera.
A través de petites continuïtats.
A través de sessions modestes.
A través de persones que escrivien quan podien, però que continuaven tornant al text.
La diferència entre avançar lentament i no avançar és enorme.
I moltes vegades és aquesta diferència la que acaba determinant si un projecte arriba o no al final.
Seguiment individualitzat dels processos
Cada persona té una vida diferent.
Cada projecte té necessitats diferents.
I cada moment vital planteja dificultats diferents.
Per això els grups inclouen seguiment individualitzat.
L’objectiu no és demanar el mateix a tothom.
L’objectiu és ajudar cada persona a trobar una manera sostenible de mantenir viu el seu projecte.
Per a algunes serà una qüestió d’organització.
Per a altres serà una qüestió de confiança.
Per a altres serà una qüestió de ritme.
Però gairebé sempre es tracta de construir continuïtat.
Una pràctica més important que la inspiració
Quan observem persones que han acabat llibres llargs, acostuma a aparèixer una mateixa realitat.
Han construït una pràctica.
No depenen exclusivament de la inspiració.
No esperen sempre el moment perfecte.
No confien que algun dia tindran molt temps.
Treballen amb el temps que tenen.
I aquesta capacitat de treballar amb la realitat acostuma a ser una de les eines més poderoses que existeixen per acabar projectes.
Primer, segon, tercer i màster
La construcció d’hàbits i la relació amb el temps formen part de tot el recorregut del Campus. Tant si una persona està començant com si treballa en manuscrits molt avançats, aquestes qüestions continuen sent centrals.
Si estàs començant i vols construir una pràctica estable, pots conèixer el grup de primer aquí:
Si ja tens experiència i busques aprofundir en projectes més avançats, pots consultar el màster aquí:
Per a persones que estan cansades d’esperar
Aquest recorregut està pensat per a persones que fa anys que volen escriure. Persones que han ajornat projectes una vegada i una altra. Persones que no busquen una promesa màgica ni una fórmula ràpida. Persones que volen construir una relació real amb l’escriptura i deixar d’esperar que aparegui el moment perfecte.
Reserva plaça als grups 2026/27
Els grups del curs 2026/27 ja estan oberts i les places són limitades perquè el seguiment pugui ser proper i cada projecte rebi l’atenció que necessita.
Pots consultar tota la informació aquí:
