Hi ha una diferència molt subtil entre explicar una persona i permetre que el lector la conegui. Explicar una persona és relativament senzill. Podem descriure el seu passat, el seu caràcter, els seus traumes, les seves virtuts i els seus defectes. En poques pàgines el lector ja sap qui té davant.
Però conèixer una persona és una experiència completament diferent.
Necessita temps.
Necessita contradiccions.
Necessita silencis.
Necessita escenes on aparentment no passa res.
Per això la literatura funciona d’una manera tan diferent de qualsevol altre discurs. Una novel·la no ens entrega una fitxa psicològica dels seus protagonistes. Ens convida a passar moltes hores al seu costat. Els veiem equivocar-se, repetir conductes, canviar d’opinió, callar quan haurien de parlar i parlar quan haurien de callar. De mica en mica deixem de pensar què són i comencem a entendre com viuen.
És un procés molt semblant al que passa amb les persones importants de la nostra vida.
No les comprenem el primer dia.
Ni el primer any.
Les anem descobrint a través del temps compartit.
La literatura aconsegueix reproduir aquesta experiència d’una manera extraordinària. No ens demana que acceptem una explicació. Ens permet conviure prou estona amb uns personatges perquè les explicacions deixin de ser suficients. Arriba un moment en què el lector ja no necessita que l’autora li digui què sent aquella dona. Ho intueix. Ha compartit prou pàgines amb ella perquè els petits gestos comencin a parlar sols.
Aquest és un dels grans reptes de qualsevol novel·la. Resistir la temptació d’explicar massa aviat qui és cada personatge. Quan una autora s’afanya a definir-los, el lector deixa de descobrir-los. En canvi, quan els deixa respirar, quan accepta que una part de la seva veritat només apareixerà amb el pas de les pàgines, el llibre comença a adquirir una profunditat molt diferent.
És també aquesta manera d’entendre els personatges la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen perquè una autora aprengui a descriure millor els protagonistes. Existeixen perquè aprengui a conviure amb ells prou temps abans de decidir qui són. Moltes vegades una novel·la no necessita més informació sobre els personatges. Necessita més convivència amb ells.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui encara necessita construir una estructura sòlida. Hi ha qui descobreix que el problema no és la trama, sinó que encara coneix massa poc les persones que l’habiten. Altres arriben amb una novel·la pràcticament acabada i entenen que la gran feina pendent consisteix a retirar explicacions perquè siguin els personatges els qui comencin a parlar per ells mateixos. Cada llibre necessita una mena diferent de convivència.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. Ens interessa entendre què està demanant avui el seu manuscrit. Hi ha llibres que necessiten més arquitectura. D’altres necessiten més escolta. I molts necessiten, sobretot, més temps perquè els personatges acabin de revelar-se.
Algunes autores prefereixen fer aquest procés dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aspectes dels seus personatges quan comparteixen el manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una virtut molt particular: cada lectora estableix una relació diferent amb els mateixos personatges. Allò que una interpreta com una actitud distant, una altra ho viu com una forma de protegir-se. Aquestes diferències no són un problema. Són una prova que els personatges han deixat de ser idees i han començat a semblar persones.
Amb els anys també hem vist que aquesta manera d’escriure transforma la manera de relacionar-nos amb el món. Qui passa molt temps intentant comprendre personatges també deixa de voler resumir tan ràpidament les persones que coneix. Necessita conviure-hi més abans de treure conclusions. Accepta que ningú no es deixa explicar del tot en una sola conversa. Entén que la confiança, igual que la literatura, necessita temps. I descobreix que moltes vegades el més interessant d’una persona no és allò que diu sobre ella mateixa, sinó tot allò que només es revela després d’una llarga convivència.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, pots començar per Vols escriure?, la pàgina que explica la filosofia del Campus Lolita i la nostra manera de concebre la literatura. I, si prefereixes acostar-t’hi sense cap pressa, també pots començar llegint la newsletter del Campus Lolita, on compartim regularment reflexions sobre lectura, escriptura i comportament humà. Perquè una gran novel·la no és aquella que ens explica perfectament els seus personatges. És aquella que ens regala el temps necessari perquè, quan tanquem el llibre, tinguem la sensació d’haver compartit un tros de vida amb persones que continuaran existint dins nostre molt després de l’última pàgina.
