Una de les coses més difícils quan escrivim una novel·la és suportar no saber. No saber encara per què un personatge actua així. No entendre del tot una escena. No tenir clara la pregunta que sosté el llibre. Aquesta incomoditat fa por perquè estem acostumats a pensar que un bon escriptor és algú que ho controla tot.
La literatura, en canvi, acostuma a funcionar d’una altra manera.
Les millors novel·les no neixen del control.
Neixen de la capacitat de suportar durant molt de temps una pregunta oberta.
Quan una autora s’afanya a trobar una explicació, moltes vegades el llibre deixa de créixer. El pare és distant perquè va tenir una infantesa difícil. La protagonista actua així perquè té por. La germana gran és dura perquè se sent abandonada. Tot sembla encaixar. Però la vida gairebé mai no és tan senzilla. Les persones no actuem per una sola causa. Som la suma de moltes històries, de moltes contradiccions i de moltes preguntes que ni nosaltres mateixos sabem respondre.
La literatura respecta aquesta complexitat.
No corre a tancar-la.
Hi conviu.
Quan llegim una gran novel·la tenim la sensació que els personatges sempre són una mica més grans que qualsevol explicació. Els acabem coneixent molt bé, però mai no arribem a resumir-los completament. I és precisament això el que els fa semblar vius. Si una persona pogués explicar-se sencera en dues frases, deixaria de semblar una persona. Es convertiria en una idea.
Per això una part molt important de l’ofici consisteix a desconfiar de les primeres interpretacions. Tornar una vegada i una altra sobre la mateixa escena. Preguntar-se si aquell conflicte és realment el conflicte o només la seva aparença. Mirar un diàleg des de perspectives diferents. Acceptar que una escena encara no està acabada perquè nosaltres encara no l’hem acabada d’entendre.
Aquest temps d’incertesa és profundament literari.
No és temps perdut.
És el temps que necessita la mirada per madurar.
És també aquesta manera de treballar la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no serveixen per trobar respostes més ràpidament. Serveixen perquè cada autora aprengui a formular preguntes millors. Moltes vegades una novel·la no millora perquè hi afegim una escena nova. Millora perquè deixem de conformar-nos amb la primera explicació que havíem trobat. Quan la mirada es torna més exigent, també es torna més profunda.
Per això al Campus treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita descobrir la veu narrativa. Hi ha qui encara interpreta massa ràpidament els seus personatges. Hi ha qui arriba amb una novel·la pràcticament acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a qüestionar moltes de les certeses amb què havia escrit les primeres versions. Cada llibre té les seves preguntes i cada autora necessita un temps diferent per aprendre a conviure-hi.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber què ha escrit. Ens interessa entendre quines preguntes encara continuen obertes dins del seu manuscrit. Una escola artesana acompanya sobretot aquesta investigació.
Algunes autores prefereixen aprofundir-hi des de la calma de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres necessiten compartir el text al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una virtut molt valuosa: altres lectores encara no estan condicionades per les explicacions que l’autora s’ha repetit durant mesos. Miren el manuscrit amb una llibertat que permet descobrir preguntes completament noves. I, molt sovint, aquestes preguntes són molt més importants que qualsevol resposta.
Amb els anys també hem comprovat que aquesta manera d’escriure transforma la manera de mirar la realitat. Qui aprèn a desconfiar de les primeres explicacions també deixa de jutjar tan ràpidament les persones. Descobreix que gairebé ningú no pot resumir-se en una causa única. Que els conflictes humans són molt més densos del que semblen. I que comprendre una vida exigeix una paciència que el món actual gairebé mai no afavoreix. La literatura no ens promet certeses. Ens ofereix una mirada capaç de suportar la complexitat sense necessitat de reduir-la.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, pots començar per Vols escriure?, la pàgina que explica la filosofia del Campus Lolita i la nostra manera de concebre la literatura. I, si prefereixes acostar-t’hi sense pressa, també pots començar llegint la newsletter del Campus Lolita, on compartim regularment reflexions sobre lectura, escriptura i comportament humà. Perquè potser escriure una novel·la no consisteix tant a trobar respostes com a aprendre a conviure prou temps amb una pregunta fins que la primera explicació deixa de semblar-nos suficient.
