Quan una autora comença a escriure, acostuma a definir els personatges pel seu caràcter. Decideix que algú és valent, egoista, sensible o ambiciós i construeix la història a partir d’aquesta idea.
Però la literatura observa una altra cosa.
Les persones no vivim només des del que som.
Vivim també des del que intentem arribar a ser.
Un home que sempre sembla segur pot passar la vida intentant convertir-se en algú que no tingui por. Una dona aparentment independent pot continuar buscant una llibertat que encara no ha trobat. Algú que dedica tota la seva vida als altres pot fer-ho perquè encara espera arribar a ser la persona generosa que imagina. No vivim únicament la nostra realitat. Vivim també la distància que ens separa del nostre ideal.
La literatura entra precisament en aquest espai.
No descriu només una identitat.
Descriu una tensió.
Quan una autora escriu durant molts anys, deixa d’interessar-li tant la personalitat dels personatges i comença a observar la direcció cap a la qual caminen. No sempre hi arriben. De vegades fins i tot s’allunyen del que desitjaven. Però és aquest moviment constant el que dona profunditat a la seva existència.
Aquest descobriment transforma també la manera de construir els conflictes. Ja no neixen només dels obstacles externs, sinó de la diferència entre la persona que el personatge és avui i aquella que voldria arribar a ser. Aquesta distància apareix en les seves decisions, en els seus silencis, en les seves renúncies i també en les seves contradiccions. Moltes vegades el dolor no neix del fracàs, sinó de la consciència d’aquesta distància.
També el lector reconeix aquest moviment. Mentre acompanya els personatges, inevitablement recorda totes les versions de si mateix que ha intentat construir al llarg dels anys. Les que va aconseguir habitar i les que van quedar pel camí. La novel·la no li ofereix un model de vida. Li recorda que tots convivim amb una certa idea del que voldríem ser.
Aquesta és una de les raons per les quals els grans personatges continuen emocionant-nos. No perquè siguin extraordinaris, sinó perquè els veiem caminar cap a una versió d’ells mateixos que gairebé mai no acaben d’assolir completament. Igual que nosaltres.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només perquè cada autora defineixi millor els seus personatges. Existeixen perquè descobreixi la direcció profunda que dona sentit a les seves decisions. Moltes vegades una novel·la creix enormement quan deixa de descriure qui són els protagonistes i comença a mostrar qui intenten arribar a ser.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la construcció dels personatges. Hi ha qui encara els descriu com si fossin identitats fixes. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a donar més protagonisme a aquesta tensió entre la realitat i el desig. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit necessita descobrir que una persona sempre és també el moviment cap a una altra versió d’ella mateixa.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber com són els personatges. Ens interessa entendre quina distància intenten recórrer al llarg del llibre. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que les grans novel·les no retraten persones immòbils. Retraten éssers humans caminant cap a una possibilitat que sovint mai no acaben d’atrapar del tot.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta mirada dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aquesta arquitectura invisible quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors acostumen a parlar menys del que fan els personatges que del que intenten arribar a ser. És aquí on una novel·la revela la seva veritable profunditat: quan les accions deixen de ser simples esdeveniments i es converteixen en passos, encerts o desviacions dins d’un llarg camí de transformació.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de mirar les persones com si fossin identitats acabades i comença a veure-les com processos oberts. Comprèn que tots vivim entre allò que ja som i allò que encara esperem arribar a ser. Potser aquesta és una de les formes més delicades de veritat que una novel·la pot oferir-nos: recordar-nos que una vida no es defineix només pel lloc on ha arribat, sinó també per la direcció cap a la qual continua caminant.
