Quan una autora comença a escriure, acostuma a pensar que el seu treball consisteix a descriure el present dels personatges. Què fan, què senten, què decideixen i què els està passant en cada moment. Tot això sembla construir la novel·la.
Però la literatura aviat revela una altra cosa.
Mentre vivim, gairebé mai no entenem què estem vivint.
Només ho travessem.
Les persones no sabem, en aquell instant, quina conversa recordarem tota la vida. Ni quina pèrdua canviarà la nostra manera d’estimar. Ni quin dia aparentment insignificant acabarà dividint la nostra existència en un abans i un després. El sentit arriba més tard. De vegades molts anys més tard.
La literatura respecta aquesta lentitud.
No força el significat.
L’espera.
Quan una autora escriu durant molts anys, deixa d’explicar només el present dels seus personatges. Comença a mostrar també la distància que existeix entre el que viuen i el que encara no poden comprendre. Aquesta distància és un dels grans motors de qualsevol novel·la.
Els personatges actuen sense saber.
El lector observa sabent una mica més.
I, tanmateix, tampoc ell no ho entendrà completament fins al final.
Aquest moviment transforma tota l’estructura del llibre. Les primeres escenes adquireixen un significat nou quan arribem a les últimes pàgines. Frases aparentment insignificants es converteixen en claus de tota la història. El temps no afegeix informació. Afegeix comprensió.
També la revisió canvia. L’autora deixa de preguntar-se només si cada escena funciona per si mateixa i comença a preguntar-se què significarà aquella escena després de dues-centes pàgines. Descobreix que una bona novel·la no viu només en el present de cada capítol. Viu en la manera com tots els moments es transformen mútuament amb el pas del temps.
El lector també experimenta aquest procés. Quan acaba el llibre, sovint té ganes de tornar al principi. No perquè hagi oblidat res, sinó perquè ara entén d’una altra manera allò que ja havia llegit. Aquesta és una de les grans victòries de la literatura. Convertir la rerelectura en una experiència completament nova.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només perquè cada autora construeixi una bona història. Existeixen perquè aprengui a treballar amb aquest desfasament entre la vida i la comprensió. Moltes vegades una novel·la fa un salt extraordinari quan deixa d’explicar només el que passa i comença a construir el significat que aquells fets adquiriran molt més endavant.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar l’estructura narrativa. Hi ha qui encara escriu personatges que ho entenen tot massa aviat. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a deixar més espai perquè el temps faci la seva feina. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit necessita descobrir que comprendre és una acció molt més lenta que viure.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber què passa a la novel·la. Ens interessa descobrir quan els personatges començaran realment a entendre què els ha passat. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que les grans històries no expliquen només experiències. Expliquen el llarg camí que converteix una experiència en coneixement.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta arquitectura dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aquesta força quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors acostumen a detectar molt bé aquests moments en què el personatge encara ignora el significat del que està vivint. Aquesta ignorància no debilita la història. La fa més humana. Perquè nosaltres també hem viscut moltes vegades sense saber que estàvem travessant un dels moments més importants de la nostra vida.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de voler explicar el present com si ja el conegués del tot i aprèn a respectar el misteri del temps. Comprèn que cap vida no pot entendre’s mentre encara està passant. Només després, quan els anys han reorganitzat els records i han donat un altre significat als mateixos fets, comencem a veure el dibuix complet. Potser aquesta és la feina més delicada d’una novel·la: recordar-nos que viure i comprendre no són el mateix acte, i que entre tots dos hi ha l’espai on la literatura troba la seva veritat més profunda.
