Una de les primeres coses que aprenem quan escrivim és que els personatges necessiten motius. Ningú no actua perquè sí. Tota decisió, fins i tot la més irracional, neix d’una història, d’una por, d’un desig o d’una manera molt concreta d’entendre el món. Sense aquesta lògica interior, els personatges es converteixen en peces d’un mecanisme narratiu i deixen de semblar persones.
Però aquí apareix un risc.
Quan l’autora comença a entendre els seus personatges, pot sentir la temptació de disculpar-los.
I la literatura necessita una altra cosa.
Necessita comprendre sense esborrar la responsabilitat.
La vida està plena de persones que actuen mogudes per ferides profundes. Algunes han crescut sense afecte. D’altres han après a defensar-se atacant. N’hi ha que estimen sincerament i, malgrat això, provoquen un enorme patiment als qui tenen més a prop. Comprendre l’origen d’aquestes conductes ens ajuda a mirar-les amb més profunditat, però no elimina les conseqüències dels seus actes.
La literatura és extraordinàriament precisa en aquest punt.
No construeix monstres.
Però tampoc construeix innocents absoluts.
Construeix persones.
Quan una novel·la aconsegueix aquest equilibri, el lector entra en un territori molt més interessant. Pot sentir empatia per un personatge i, al mateix temps, rebutjar algunes de les seves decisions. Pot entendre d’on neix una conducta i continuar pensant que aquella conducta fa mal. Aquesta convivència entre comprensió i responsabilitat és una de les formes més madures de la mirada literària.
Quan una autora encara està començant, acostuma a dividir els personatges entre els que estima i els que li serveixen d’obstacle. Amb els anys aquesta frontera desapareix. Descobreix que tots mereixen ser observats amb la mateixa exigència. També aquells que resulten més difícils. Especialment aquells. Perquè sovint és en aquests personatges on la novel·la troba les preguntes més profundes sobre la condició humana.
Aquest aprenentatge també transforma la manera de revisar un manuscrit. Ja no es tracta només de decidir si un personatge és coherent. Cal preguntar-se si està construït amb prou honestedat perquè el lector pugui entendre el seu recorregut sense sentir que el llibre intenta justificar-lo. Aquesta és una diferència subtil, però decisiva. Quan la literatura es converteix en una defensa dels seus personatges, perd profunditat. Quan els observa amb tota la seva complexitat, la recupera.
És també així com els grans llibres continuen vius després de moltes lectures. Els personatges no deixen de sorprendre’ns perquè mai no són completament transparents. Continuem entenent coses noves sobre ells sense que això modifiqui el pes de les seves decisions. Aquesta tensió és precisament el que els fa semblar reals.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només per construir personatges més profunds. Existeixen perquè cada autora aprengui a mirar-los amb prou honestedat per comprendre’ls sense simplificar-los. Moltes vegades una novel·la fa un gran pas endavant quan deixa de jutjar els seus personatges, però també quan deixa de protegir-los. La literatura necessita aquest equilibri per continuar sent un espai de descoberta.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la construcció dels personatges. Hi ha qui encara escriu des d’una mirada massa moral o massa justificadora. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran canvi consisteix a mirar tots els seus protagonistes amb la mateixa curiositat i la mateixa exigència. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit necessita trobar el seu propi equilibri entre l’empatia i la responsabilitat.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber què fan els personatges. Ens interessa entendre si el llibre és capaç de mirar-los amb prou profunditat perquè el lector pugui conviure amb les seves contradiccions sense que la novel·la li indiqui constantment què ha de pensar. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que la literatura no existeix per dictar sentències, sinó per ampliar la nostra capacitat de comprendre.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta mirada dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aquest equilibri quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè cada lectora reacciona de manera diferent davant dels mateixos personatges. Algunes els comprenen més, d’altres els qüestionen més, i és precisament aquesta diversitat la que ajuda l’autora a saber si la novel·la està deixant espai perquè el lector pensi per si mateix.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més valuosos que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de buscar explicacions que absolguin les persones i també abandona les condemnes que les redueixen a un únic gest. Comprèn que qualsevol vida és més complexa que els seus errors i que, alhora, cap ferida no elimina la responsabilitat dels actes. Potser aquesta és una de les formes més profundes de la mirada literària: entendre fins al fons sense deixar mai de veure les conseqüències del que cadascú decideix fer amb la seva pròpia vida.
