Quan una autora comença a escriure, acostuma a pensar que el seu objectiu és explicar completament els personatges. Saber què pensen, què senten, per què actuen i què els ha convertit en les persones que són. Té la sensació que, si arriba a respondre totes aquestes preguntes, la novel·la serà més sòlida.
Però la literatura acostuma a conduir-la cap a una descoberta inesperada.
Les persones no s’acaben mai.
Ni tan sols per a elles mateixes.
Hi ha records que només entenem molts anys després. Decisions que continuen sorprenent-nos quan les tornem a mirar amb el pas del temps. Parts de nosaltres que romanen ocultes fins que una situació nova les fa aparèixer. Si nosaltres mateixos no acabem mai de conèixer-nos del tot, com podria fer-ho una novel·la amb els seus personatges?
La literatura no intenta resoldre aquest misteri.
Aprèn a conviure-hi.
Quan una autora escriu durant molt de temps, deixa de buscar explicacions definitives. Comença a construir personatges que també continuen descobrint-se a si mateixos. Algunes de les seves decisions els sorprenen. Algunes emocions apareixen quan ja pensaven que havien canviat. Algunes relacions els obliguen a revisar tot el que creien saber sobre la seva pròpia vida. Aquest moviment és el que els fa semblar profundament humans.
També el lector participa d’aquest procés. No arriba al final del llibre pensant que ja coneix perfectament els protagonistes. Arriba amb la sensació que els ha acompanyat durant un tram important del seu camí, però que encara quedarien moltes coses per descobrir si la novel·la continués. Aquesta sensació no és una manca d’informació. És una forma de veritat.
La revisió d’un manuscrit també canvia quan una autora treballa des d’aquesta mirada. Deixa d’afegir explicacions per tancar tots els interrogants i comença a preguntar-se si el llibre està respectant prou la complexitat dels seus personatges. Descobreix que algunes preguntes no necessiten resposta perquè formen part de la naturalesa mateixa de qualsevol vida.
És potser aquesta una de les diferències més profundes entre la literatura i els estereotips. Els estereotips simplifiquen les persones fins que semblen fàcils d’entendre. Les novel·les les observen fins que es tornen inesgotables. No perquè siguin incomprensibles, sinó perquè qualsevol ésser humà sempre és més ampli que la mirada amb què intentem descriure’l.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només perquè cada autora construeixi personatges més complexos. Existeixen perquè aprengui a respectar tot allò que continua sense resoldre’s dins d’ells. Moltes vegades una novel·la arriba a la seva maduresa quan deixa d’intentar explicar completament les persones i comença a confiar en la seva profunditat.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la construcció dels personatges. Hi ha qui encara sent la necessitat de respondre totes les preguntes que apareixen al manuscrit. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a deixar espai perquè els personatges continuïn respirant més enllà de les explicacions. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada llibre necessita aprendre que una persona és sempre més gran que qualsevol intent de definir-la.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber si els personatges estan ben construïts. Ens interessa descobrir si el lector podrà continuar pensant en ells quan el llibre ja s’hagi acabat. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que les grans novel·les no fabriquen personatges perfectament explicats. Creen persones que continuen creixent dins la imaginació del lector.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta mirada dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aquesta riquesa quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè cada lector continua descobrint matisos nous dels mateixos personatges. Un gest que havia passat desapercebut es torna central, una frase canvia completament de significat o una contradicció adquireix una profunditat inesperada. Això és el que passa quan un personatge ha deixat de ser una construcció narrativa i s’ha convertit en una presència viva.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més bells que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de perseguir personatges completament explicables i comença a estimar la seva complexitat. Comprèn que entendre una persona no és arribar a una conclusió definitiva, sinó continuar observant-la amb curiositat, amb respecte i amb la humilitat de saber que sempre quedarà alguna cosa per descobrir. Potser és aquesta la forma més profunda de veritat que una novel·la pot oferir-nos: recordar-nos que els éssers humans no som enigmes destinats a ser resolts, sinó vides que mai no deixen de revelar nous significats.
