Vivim en una època que ens demana rapidesa per a gairebé tot. Llegim titulars en lloc de llibres, contestem missatges mentre pensem en la reunió següent i decidim què pensem d’una persona després de compartir-hi molt pocs minuts. La velocitat ens sembla eficient, però té un preu. Cada vegada ens costa més aturar-nos prou estona davant d’una persona, d’una conversa o d’un record perquè revelin tota la seva complexitat.
La literatura funciona amb unes altres regles.
Una novel·la no té pressa.
No necessita arribar de seguida al conflicte principal ni oferir totes les respostes en les primeres pàgines. Sap que una vida no es deixa entendre de pressa i que els personatges, igual que les persones, només comencen a revelar-se quan el lector ja fa temps que conviu amb ells. Per això les bones novel·les tenen un ritme que moltes vegades sembla contrari al del món actual. No retenen el lector perquè passin moltes coses, sinó perquè cada vegada veu més coses en allò que aparentment no ha canviat.
Aquest és un aprenentatge profund per a qualsevol persona que escriu. Arriba un moment en què deixa de preocupar-li tant si la història avança i comença a preguntar-se si la mirada està madurant. Descobreix que una escena aparentment senzilla pot necessitar mesos de treball, no perquè sigui complicada d’escriure, sinó perquè encara no l’està mirant des del lloc adequat. La literatura no exigeix només paciència amb el text. Exigeix paciència amb la pròpia mirada.
Per això moltes autores expliquen que, quan rellegeixen una novel·la seva al cap d’un temps, tenen la sensació que el llibre sempre havia sabut coses que elles encara no eren capaces de veure. No és una sensació màgica. És el resultat natural d’haver conviscut molt de temps amb unes mateixes escenes. La mirada evoluciona i, amb ella, també evoluciona el manuscrit.
Aquesta és una de les idees que travessa el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no estan pensats perquè l’autora escrigui més de pressa ni perquè arribi abans al final del llibre. Estan pensats perquè pugui tornar una vegada i una altra sobre el mateix text des de mirades diferents. Cada grill és una nova manera de llegir el manuscrit. I cada nova lectura modifica, encara que sigui molt lleugerament, la novel·la que està construint.
Per això també preferim treballar amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. No totes les persones necessiten accelerar. De vegades el més important és aprendre a mirar més lentament. Hi ha qui necessita confiar més en els silencis. Hi ha qui encara escriu intentant explicar-ho tot. Hi ha qui descobreix que el problema no és la tècnica, sinó la pressa amb què interpreta els seus propis personatges. Cada recorregut acompanya un ritme diferent perquè cada novel·la també té el seu.
Quan una persona ens pregunta quin recorregut li recomanem, acostumem a convidar-la primer a llegir la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. El nostre objectiu no és decidir per ella. És ajudar-la a identificar quin tipus de mirada necessita desenvolupar ara mateix el seu manuscrit. Una escola artesana no accelera els processos. Els acompanya.
Algunes autores prefereixen fer aquest camí amb molta autonomia dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen que la seva mirada creix sobretot quan comparteixen el text al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Llegir un mateix manuscrit amb altres persones és una manera de recordar que tota lectura necessita temps. Cada lectora arriba a conclusions diferents perquè cadascuna ha observat aspectes diferents del text. I aquesta diversitat amplia enormement les possibilitats de la novel·la.
Amb els anys també hem vist que aquest aprenentatge acaba transformant la manera de viure. Qui s’acostuma a llegir literatura també s’acostuma a mirar les persones amb menys precipitació. Necessita més temps abans de treure conclusions. Escolta millor. Accepta que una vida no es pot resumir en un diagnòstic, en una etiqueta o en una escena concreta. Descobreix que moltes coses només es deixen entendre quan deixem de córrer. La literatura no ens promet una existència més fàcil. Ens ofereix una manera molt més atenta de travessar-la.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, pots començar per Vols escriure?, la pàgina que explica la filosofia del Campus Lolita i la nostra manera de concebre la literatura. I, si prefereixes acostar-t’hi sense cap pressa, també pots començar llegint la newsletter del Campus Lolita, on compartim regularment reflexions sobre lectura, escriptura i comportament humà. Perquè potser la literatura no ens fa viure més anys, però sí que ens ensenya a mirar-los amb una profunditat que la pressa, gairebé sempre, ens roba.
