Quan una autora comença a escriure, acostuma a pensar que la novel·la li servirà per entendre’s millor. Té preguntes sobre la seva vida, sobre les persones que estima o sobre experiències que encara no acaba d’explicar-se. Escriu amb l’esperança d’arribar a una resposta.
Però la literatura acostuma a fer una altra cosa.
No ens fixa.
Ens mou.
Cada llibre que escrivim modifica subtilment la persona que l’està escrivint. Les preguntes canvien. Les certeses es debiliten. Algunes ferides deixen de tenir el mateix lloc. Persones que semblaven imprescindibles adquireixen un altre significat. La novel·la no ens retorna una identitat més clara. Ens converteix en algú capaç de mirar-se d’una manera nova.
És un moviment discret.
Però profund.
Quan una autora escriu durant molts anys, descobreix que cap llibre no l’ha deixada exactament igual. No perquè les seves circumstàncies hagin canviat necessàriament, sinó perquè ha canviat la manera com les habita. Escriure deixa de ser una manera de confirmar-se i es converteix en una manera de continuar transformant-se.
Aquest descobriment modifica també els personatges. Deixen de representar identitats fixes i es converteixen en persones en procés. No són només el que són avui. Són també totes les versions d’elles mateixes que encara estan naixent. La novel·la deixa de buscar definicions i comença a observar moviments.
També el lector viu aquesta experiència. Arriba al llibre amb una determinada idea sobre si mateix i, gairebé sense adonar-se’n, acaba qüestionant algunes de les històries amb què s’havia definit durant anys. La literatura no li diu qui és. Li recorda que encara pot continuar canviant.
Potser aquesta és una de les seves grans formes de llibertat.
No confirmar-nos.
Sinó impedir que quedem atrapats dins d’una única versió de nosaltres mateixos.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només perquè cada autora domini millor la tècnica narrativa. Existeixen perquè el procés d’escriure també transformi la seva mirada sobre ella mateixa. Moltes vegades el gran regal d’un manuscrit no és el llibre que acabem. És la persona en què ens hem convertit mentre l’escrivíem.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la seva veu. Hi ha qui encara escriu buscant confirmar una identitat. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a deixar que el llibre també la transformi a ella. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit és també una manera de continuar convertint-nos en una persona diferent.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber quin llibre vol escriure. Ens interessa descobrir quin procés vital està començant mentre escriu aquest llibre. Una escola artesana acompanya aquest camí perquè sap que la literatura no fabrica només novel·les. També transforma les persones que les creen.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest recorregut dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres prenen consciència d’aquest canvi quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè, sovint, l’autora descobreix que el llibre que presenta ja no l’hauria pogut escriure la persona que era un any abans. El manuscrit s’ha convertit també en el rastre visible d’una transformació interior que gairebé no havia percebut mentre treballava.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de preguntar-se qui és i comença a preguntar-se en qui s’està convertint. Comprèn que la identitat no és una resposta definitiva, sinó un moviment constant. Potser aquesta és la gran promesa de qualsevol novel·la: no ajudar-nos a trobar una vegada per sempre la nostra veritable identitat, sinó recordar-nos que continuem essent una obra oberta, capaç de canviar mentre continuem escrivint, llegint i vivint.
