Hi ha una pregunta que apareix molt aviat quan escrivim una novel·la. «Ho estic fent bé?» Sembla una pregunta inevitable. De fet, gairebé totes les autores la formulen una vegada i una altra durant el procés. El problema és que, moltes vegades, aquesta necessitat de saber si anem pel bon camí ens impedeix continuar observant. Ens agradaria tenir la certesa que el personatge funciona, que la trama és sòlida, que la veu narrativa ja està trobada i que el llibre arribarà exactament allà on havíem imaginat.
La literatura gairebé mai no ofereix aquesta tranquil·litat.
Les bones novel·les acostumen a passar molts mesos, i de vegades molts anys, vivint dins de la incertesa. L’autora escriu sense entendre del tot què està buscant. Intueix que hi ha una pregunta important al centre del llibre, però encara no sap formular-la. Té la sensació que els personatges amaguen alguna cosa, encara que no sigui capaç de posar-li nom. Continua escrivint perquè confia que la mirada arribarà abans que les respostes.
Aquesta confiança és molt més difícil del que sembla.
Vivim en una cultura que ens demana resultats immediats. Volem saber si una decisió és correcta abans de prendre-la. Si una relació funcionarà abans de començar-la. Si un llibre serà bo abans d’acabar-lo. Però la literatura funciona amb una altra lògica. Ens obliga a caminar durant molt de temps sense saber exactament on acabarem. I és precisament aquest espai d’incertesa el que permet que apareguin descobriments que mai no hauríem pogut planificar.
Quan una autora vol controlar massa aviat la seva novel·la, moltes vegades deixa d’escoltar-la. Els personatges es converteixen en peces d’un mecanisme. Les escenes existeixen només perquè la història avanci. Tot sembla correcte, però el llibre deixa de sorprendre també qui l’està escrivint. En canvi, quan accepta no entendre-ho tot immediatament, el manuscrit comença a revelar preguntes que ningú no havia previst. La novel·la deixa de ser una demostració i es converteix en una investigació.
És exactament aquesta idea la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen per donar respostes ràpides. Existeixen per ajudar cada autora a formular preguntes més precises. Escriure grill a grill és una manera d’acceptar que una novel·la no es comprèn tota alhora. Igual que una persona, necessita temps perquè la seva veritat aparegui.
Per això també preferim parlar de recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui arriba convençut que necessita millorar l’estil i descobreix que el que realment necessita és aprendre a confiar més en el procés. Hi ha qui pensa que el problema és l’estructura i acaba entenent que encara no ha trobat la pregunta central de la novel·la. També hi ha qui escriu des de fa molts anys i continua aprenent a conviure amb el dubte. Aquesta incertesa no és un obstacle. Forma part de l’ofici.
Quan una persona ens demana orientació, gairebé sempre li proposem començar llegint la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No perquè hi hagi un itinerari perfecte, sinó perquè cada manuscrit planteja preguntes diferents. Una escola artesana no intenta eliminar la incertesa. Ajuda a conviure-hi sense deixar d’escriure.
Algunes autores prefereixen recórrer aquest camí treballant amb autonomia dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. D’altres necessiten ampliar la seva mirada compartint el manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides no serveixen només per detectar aspectes millorables. Serveixen per recordar-nos que tota novel·la és més gran que la mirada d’una sola persona. Altres lectores descobreixen preguntes que nosaltres encara no havíem estat capaces de formular i això permet que el llibre continuï evolucionant.
Amb els anys també hem vist que aquesta manera d’escriure modifica la manera de viure. Qui aprèn a conviure amb la incertesa d’un manuscrit també deixa d’exigir respostes immediates a la realitat. Comprèn que les persones necessiten temps per revelar-se. Que les relacions canvien de significat amb els anys. Que moltes experiències només s’entenen quan ja han passat. La literatura no elimina el dubte. Ens ajuda a habitar-lo sense pressa.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, pots començar per Vols escriure?, la pàgina que explica la filosofia del Campus Lolita i la nostra manera de treballar. I si prefereixes acostar-t’hi lentament, també pots començar llegint la newsletter del Campus Lolita, on compartim regularment reflexions sobre literatura, lectura i comportament humà. Perquè escriure una novel·la no consisteix a trobar respostes abans que ningú. Consisteix a tenir la paciència suficient per continuar fent-se preguntes fins que el llibre, gairebé sense adonar-te’n, acaba revelant una veritat que ni tu mateixa sabies que estaves buscant.
