Una de les primeres coses que descobreix qualsevol persona que comença a escriure és que el dubte no desapareix. De fet, sovint passa exactament el contrari. Com més escriu, més conscient és de tot allò que encara no entén. Al principi això acostuma a viure’s com un problema. Moltes autores pensen que els falta tècnica, experiència o seguretat. Amb els anys, però, acaben descobrint que aquest dubte no és un obstacle. És una de les condicions perquè existeixi la literatura.
Quan una novel·la neix d’una certesa absoluta, els personatges acostumen a convertir-se en arguments. Existeixen per demostrar una idea, per confirmar una opinió o per reforçar una determinada manera d’entendre el món. El lector ho nota molt de pressa. Tot sembla encaixar massa bé. Els personatges fan exactament allò que esperem d’ells i cada escena confirma el camí que l’autora havia decidit abans de començar.
La vida no funciona així.
Les persones tampoc.
Per això les grans novel·les acostumen a escriure’s des d’un lloc molt més incòmode. L’autora no sap exactament què descobrirà. Intueix que hi ha alguna cosa important darrere dels seus personatges, però encara no és capaç de posar-li nom. Escriu precisament perquè necessita entendre-ho millor. La novel·la no és el lloc on transmet un coneixement. És el lloc on aquest coneixement es construeix.
És també aquesta la idea que hi ha al darrere de el Mètode Mandarina. Moltes persones esperen trobar-hi un sistema per eliminar dubtes, però la seva funció és gairebé la contrària. Els grills ajuden a formular preguntes més precises. Ens obliguen a mirar una vegada i una altra els personatges, les escenes i la veu narrativa fins que el text comença a revelar coses que abans no hi sabíem veure. No treballem perquè totes les autores arribin a les mateixes conclusions. Treballem perquè cadascuna aprengui a sostenir la seva pròpia investigació literària.
Aquesta manera d’entendre l’escriptura també explica per què al Campus preferim parlar de recorreguts literaris i no de cursos. Un curs acostuma a transmetre coneixements. Un recorregut acompanya una manera de pensar. Hi ha alumnes que necessiten temps abans de començar a escriure. Altres descobreixen que el manuscrit que porten anys treballant encara no s’ha fet les preguntes adequades. També hi ha qui necessita compartir les seves lectures amb altres persones i qui prefereix avançar en silenci. Tot això forma part del mateix procés. La literatura no demana velocitat. Demana profunditat.
És per aquesta raó que abans de matricular-se recomanem llegir quin recorregut et proposem. No perquè hi hagi un itinerari millor que un altre, sinó perquè cada autora arriba amb una història diferent i seria absurd pensar que totes haurien de començar pel mateix lloc. Una escola artesana no intenta uniformitzar els processos. Intenta comprendre’ls.
Amb els anys també hem après que hi ha moments en què una novel·la necessita sobretot temps i altres en què necessita sobretot lectura. Algunes autores troben aquest espai dins de l’Immersiu Propi, mentre que altres descobreixen que el veritable salt arriba quan aprenen a llegir el seu manuscrit al costat d’altres escriptores dins del Grup de Lectures per Zoom. La lectura compartida no serveix només per corregir errors. Serveix, sobretot, per descobrir preguntes que encara no ens havíem formulat.
Aquest és un dels grans aprenentatges que ofereix la literatura. Ens acostuma a viure sense respostes immediates. Ens ensenya que una persona pot estimar i fer mal alhora, que una mateixa decisió pot néixer de motius contradictoris i que moltes de les coses més importants d’una vida no poden resumir-se en una teoria. Escriure acaba transformant també la manera de mirar el món perquè ens obliga a suportar la complexitat sense tenir tanta pressa per reduir-la.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, potser val la pena començar per Vols escriure?, on expliquem la filosofia del Campus i la manera com entenem la literatura. I si prefereixes acostar-t’hi lentament, pots començar rebent la newsletter del Campus Lolita, on compartim reflexions sobre lectura, procés creatiu i comportament humà molt abans de parlar de matrícules o recorreguts. Perquè una novel·la no comença quan escrivim la primera frase. Comença molt abans, el dia que acceptem conviure amb una pregunta que encara no sabem respondre. I és precisament aquesta disposició a continuar mirant, malgrat el dubte, el que converteix l’escriptura en una de les formes més profundes de coneixement que tenim sobre les persones.
