Hi ha una part de l’escriptura que sempre serà solitària. Ningú no pot escriure una novel·la per nosaltres. Ningú no pot prendre totes les decisions narratives. Ningú no pot conviure amb els nostres personatges exactament de la mateixa manera que nosaltres. En aquest sentit, escriure sempre implica una certa solitud.
Però hi ha una altra mena de solitud que no és necessària.
La solitud de pensar que només nosaltres tenim dubtes.
La solitud de creure que només nosaltres ens bloquegem.
La solitud d’imaginar que les altres persones escriuen amb seguretat mentre nosaltres avancem a les palpentes.
La solitud de passar mesos intentant resoldre els mateixos problemes sense parlar-ne amb ningú.
Aquesta és la solitud que fa abandonar moltes novel·les.
No perquè la història no funcioni.
No perquè la persona no sigui capaç d’escriure.
Sinó perquè sostenir un projecte llarg completament sola acostuma a ser molt més difícil del que sembla.
Moltes persones arriben al Campus Lolita després d’anys intentant escriure pel seu compte. Han llegit llibres sobre escriptura. Han comprat manuals. Han començat diversos projectes. Han acumulat carpetes plenes de documents. Però hi ha una cosa que els ha faltat gairebé sempre: compartir procés amb altres persones que també estan escrivint.
Els grups per Zoom neixen precisament per donar resposta a aquesta necessitat. No perquè una novel·la es pugui escriure en grup. Una novel·la continua sent una feina profundament personal. Però perquè els processos llargs acostumen a necessitar companyia.
Si vols conèixer els grups oberts aquest curs, pots fer-ho aquí:
La falsa imatge de l’escriptora o l’escriptor solitari
La cultura ha construït una imatge molt poderosa de l’escriptora o l’escriptor tancat en una habitació, treballant completament sol i produint una obra mestra gràcies únicament al seu talent i a la seva perseverança.
És una imatge atractiva.
Però també és una imatge incompleta.
Quan observem la realitat, descobrim que gairebé totes les persones que han escrit llibres importants han tingut comunitats al seu voltant. Mestres. Lectores. Editors. Altres escriptores i escriptors. Amistats amb qui compartir dubtes. Persones capaces de formular preguntes que elles soles no haurien sabut fer-se.
La creació és personal.
Però molt poques vegades és completament aïllada.
Compartir dubtes canvia moltes coses
Una de les experiències més habituals quan una persona entra en un grup és descobrir que els seus problemes no són excepcionals.
Pensava que només ella no sabia com continuar.
Pensava que només ella dubtava de la qualitat del manuscrit.
Pensava que només ella sentia por davant de certes decisions narratives.
Pensava que només ella tenia períodes de bloqueig.
I de sobte descobreix que aquestes experiències formen part de la vida de pràcticament qualsevol persona que escriu.
Aquest descobriment pot semblar petit.
Però acostuma a tenir un efecte enorme.
Perquè transforma els dubtes en una part del procés i deixa de convertir-los en una prova de fracàs.
Les novel·les no s’abandonen només per problemes tècnics
Quan pensem en una novel·la abandonada, sovint imaginem problemes narratius.
Una trama que no funciona.
Uns personatges poc convincents.
Una estructura defectuosa.
Però moltes vegades les causes són unes altres.
La desconnexió.
La pèrdua de ritme.
La sensació d’estar completament sola davant del projecte.
La dificultat de mantenir viva una relació amb el manuscrit durant mesos o anys.
Per això moltes persones descobreixen que allò que necessitaven no era únicament més informació sobre tècnica narrativa.
Necessitaven una estructura que els ajudés a sostenir el procés.
El grup com a espai de continuïtat
Una de les paraules que apareix més sovint quan les alumnes i els alumnes expliquen la seva experiència és continuïtat.
No parlen només dels aprenentatges.
Parlen de continuïtat.
De saber que la novel·la continuarà ocupant un espai dins la seva setmana.
De saber que el projecte no desapareixerà durant mesos.
De saber que hi haurà un lloc on tornar una vegada i una altra.
Aquesta continuïtat és molt més poderosa del que sembla.
Perquè moltes vegades la diferència entre una novel·la acabada i una novel·la abandonada no és una qüestió de talent.
És una qüestió de permanència.
Aprendre a llegir el propi manuscrit
Quan compartim textos amb altres persones, passa una cosa molt interessant.
Aprenem a llegir millor.
No només els textos dels altres.
També els nostres.
Les preguntes que apareixen dins el grup ens obliguen a mirar el manuscrit des de perspectives noves. Ens permeten detectar problemes que no vèiem. Ens ajuden a identificar potencialitats que havien passat desapercebudes.
I aquesta mirada acaba transformant la manera com treballem.
Per això moltes persones afirmen que escriuen d’una manera diferent després d’haver compartit procés amb altres persones durant un temps.
Seguiment individualitzat dels projectes
Compartir procés no significa que tots els projectes siguin tractats igual.
Cada novel·la necessita una mirada pròpia.
Cada autora i cada autor tenen dificultats diferents.
Cada manuscrit es troba en un moment diferent.
Per això els grups inclouen seguiment individualitzat.
L’objectiu és entendre què necessita cada projecte perquè pugui continuar avançant.
De vegades serà una qüestió d’estructura.
De vegades serà una qüestió de ritme.
De vegades serà una qüestió de confiança.
Però gairebé sempre serà una qüestió de procés.
Una pràctica que pot durar anys
Moltes persones arriben als grups pensant en una novel·la concreta i descobreixen amb el temps que estan construint alguna cosa més gran.
Una pràctica.
Una relació estable amb l’escriptura.
Una manera de mirar els textos.
Una comunitat de persones amb qui compartir camí.
Per això el Campus està pensat com un recorregut i no com una experiència puntual.
Si estàs començant i vols construir aquesta pràctica des de l’inici, pots conèixer el grup de primer aquí:
Si ja tens experiència i busques un espai més avançat, pots consultar el màster aquí:
Per a persones que estan cansades d’escriure completament soles
Aquesta pàgina està pensada per a persones que estimen l’escriptura però se senten aïllades. Persones que tenen projectes que avancen i s’aturen constantment. Persones que han intentat sostenir una novel·la pel seu compte durant anys. Persones que busquen alguna cosa més que tècnica. Persones que necessiten una comunitat, una estructura i una continuïtat que els permeti seguir endavant.
Perquè escriure continuarà sent una feina personal.
Però no necessàriament ha de ser una feina solitària.
Reserva plaça als grups 2026/27
Els grups del curs 2026/27 ja estan oberts i les places són limitades perquè el seguiment pugui ser proper i cada projecte rebi l’atenció que necessita.
Pots consultar tota la informació aquí:
