Hi ha una cosa que fem constantment sense adonar-nos-en. Interpretem. Algú ens respon amb un missatge curt i decidim que està enfadat. Una persona arriba tard i pensem que és irresponsable. Un amic deixa de trucar-nos i construïm tota una història sobre el que deu estar passant. El nostre cervell necessita donar sentit a la realitat i, per això, interpreta molt abans d’haver observat prou.
La literatura ens obliga a frenar aquest impuls.
Quan una autora escriu una novel·la no pot permetre’s entendre els seus personatges massa aviat. Si ho fa, deixa d’observar-los. A partir d’aquell moment només buscarà proves que confirmin la seva primera idea. El personatge actuarà sempre de la mateixa manera perquè l’autora ja ha decidit qui és. La novel·la es tornarà previsible molt abans que el lector arribi a la meitat del llibre.
En canvi, quan una escriptora accepta conviure amb el dubte, passa una cosa molt diferent.
Els personatges comencen a revelar aspectes que ningú no havia previst.
Les escenes adquireixen significats nous.
Una conversa aparentment quotidiana es converteix, de sobte, en el centre emocional del llibre.
Allò que semblava un personatge secundari acaba sostenint la pregunta més important de tota la novel·la.
La literatura no avança perquè l’autora controla millor el manuscrit. Avança perquè aprèn a interpretar una mica més tard.
Aquesta espera és profundament creativa.
Vol dir continuar observant quan sembla que ja ho hem entès.
Vol dir desconfiar de les primeres explicacions.
Vol dir acceptar que les persones gairebé mai no són tan simples com ens agradaria.
Potser aquest és un dels grans regals que ens fa la literatura. Ens acostuma a viure sense presses. Ens recorda que comprendre una persona és una feina lenta. Que els silencis també expliquen coses. Que una contradicció no destrueix un personatge, sinó que el fa més versemblant. Que moltes decisions només adquireixen sentit quan coneixem una part de la història que encara no havia aparegut.
És també aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no són una successió d’exercicis per aprendre tècnica. Són una manera d’educar la mirada. Cada grill obliga l’autora a suspendre, durant una estona, les seves certeses per observar el manuscrit des d’un altre lloc. Moltes vegades una novel·la millora simplement perquè la seva autora deixa d’interpretar massa aviat allò que està escrivint.
Per això al Campus també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha persones que necessiten aprofundir en la construcció dels personatges. D’altres han d’aprendre a confiar més en el lector. Algunes arriben convençudes que el seu problema és l’estil i acaben descobrint que el que realment necessiten és observar amb més paciència el comportament dels seus protagonistes. Cada manuscrit planteja preguntes diferents i cada autora necessita un ritme diferent per respondre-les.
Quan una persona ens pregunta quin recorregut li pot encaixar millor, preferim convidar-la a llegir la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No busquem situar ningú en un nivell. Ens interessa entendre quina és la pregunta que avui acompanya el seu manuscrit. És aquesta pregunta la que ens ajuda a orientar el procés.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta manera de treballar dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres necessiten ampliar la seva mirada compartint el text al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Quan diverses lectores observen una mateixa escena apareixen interpretacions que l’autora no havia imaginat. No perquè una sigui més correcta que una altra, sinó perquè cada mirada revela una part diferent del text. Aquesta diversitat és una de les grans riqueses de la literatura.
Amb els anys també hem comprovat que aquest aprenentatge acaba sortint dels llibres. Qui escriu deixa de tenir tanta necessitat d’explicar immediatament les persones que l’envolten. Aprèn a esperar una mica més abans de jutjar. Escolta millor. Formula més preguntes. Accepta que moltes conductes només es poden entendre quan coneixem la història sencera. La literatura no ens promet que entendrem tothom. Ens ensenya una cosa molt més valuosa: que gairebé ningú no pot ser comprès de pressa.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, pots començar per Vols escriure?, la pàgina que explica la filosofia del Campus Lolita i la nostra manera de treballar. I si prefereixes acostar-t’hi lentament, també pots començar llegint la newsletter del Campus Lolita, on compartim regularment reflexions sobre literatura, lectura i comportament humà. Perquè escriure una novel·la no és només aprendre a construir una història. És aprendre a esperar prou perquè les persones, els personatges i fins i tot nosaltres mateixos puguem revelar qui som abans que algú decideixi explicar-nos.
