«Hauria d’haver marxat abans.» «Hauria d’haver-me adonat del que passava.» «Hauria d’haver dit que no.» «Hauria d’haver aprofitat aquella oportunitat.» Hi ha una manera de mirar el passat que converteix tot el que sabem avui en coses que sembla que també hauríem d’haver sabut aleshores. Ara veiem els senyals, coneixem el final de la història, sabem què va passar després d’aquella decisió i podem imaginar amb molta precisió què hauríem fet diferent. Però la persona que va haver de decidir no tenia aquesta informació. Tenia la que tenia. Potser tenia por, estava enamorada, necessitava diners, confiava en algú, no sabia que existia una altra possibilitat o encara no havia après una cosa que avui li sembla evident. Això no significa que totes les decisions que vam prendre fossin bones ni que no hàgim d’assumir-ne les conseqüències. Significa que jutjar una decisió antiga només amb el coneixement que tenim després de veure’n el resultat pot convertir el passat en un judici impossible de guanyar. Els Recorreguts de sanació del Campus Lolita no et proposen justificar tot el que vas fer ni repetir-te que vas fer el millor que podies si tu no ho sents així. Per què funcionen els Recorreguts de Sanació té a veure amb tornar a fer preguntes allà on el «hauria d’haver» sembla haver tancat la història. Què sabies realment en aquell moment? Què no sabies? Quines opcions podies veure? Què temies perdre? Què necessitaves conservar? Quan vas començar a comprendre el que avui et sembla tan clar? L’escriptura guiada permet tornar al passat sense fingir que no coneixem el final, però intentant no utilitzar-lo per exigir a la persona que érem que hagués sabut abans tot el que només vam poder aprendre després.

Durant tres mesos, un Relat Sanador proposa una conversa íntima i autònoma en què ningú interpreta els teus textos ni decideix si vas actuar bé o malament. No necessites saber escriure ni voler fer literatura. Utilitzem el llenguatge perquè puguis reconstruir què estava passant realment quan vas prendre aquelles decisions, comprendre quines possibilitats podies imaginar aleshores i distingir la responsabilitat que et correspon del càstig retrospectiu de demanar-te que haguessis estat una persona que encara no podies ser. Si tornes constantment a una decisió del passat pensant que hauries d’haver actuat d’una altra manera, pots fer un test de sanació i trobar el teu camí i descobrir quin recorregut pot acompanyar-te ara. La manera com expliquem les nostres decisions forma part també d’El llegat del Campus, perquè les possibilitats que una persona té en un moment determinat depenen també dels recursos, la informació, les relacions i les condicions socials en què viu, i aquesta mirada forma part d’El compromís del Relat Sanador, que defensa el dret de cada persona a explicar la seva història sencera, sense reduir-la a una única decisió. Potser sí que hauries volgut fer una altra cosa. Pots reconèixer-ho. Pots lamentar-ho. Pots fins i tot decidir que avui no actuaries igual. Però aquesta és precisament una de les diferències entre tu i la persona que eres: ara saps una cosa que ella encara havia d’aprendre. No pots tornar enrere per donar-li aquest coneixement. El que sí que pots fer és deixar d’utilitzar-lo per castigar-la.

Quan et costa deixar de pensar en què hauries d’haver fet

«Hauria d’haver marxat abans.» «Hauria d’haver-me adonat del que passava.» «Hauria d’haver dit que no.» «Hauria d’haver aprofitat aquella oportunitat.» Hi ha una manera de mirar el passat que converteix tot el que sabem avui en coses que sembla que també hauríem d’haver sabut aleshores. Ara veiem els senyals, coneixem el final de la història, sabem què va passar després d’aquella decisió i podem imaginar amb molta precisió què hauríem fet diferent. Però la persona que va haver de decidir no tenia aquesta informació. Tenia la que tenia. Potser tenia por, estava enamorada, necessitava diners, confiava en algú, no sabia que existia una altra possibilitat o encara no havia après una cosa que avui li sembla evident. Això no significa que totes les decisions que vam prendre fossin bones ni que no hàgim d’assumir-ne les conseqüències. Significa que jutjar una decisió antiga només amb el coneixement que tenim després de veure’n el resultat pot convertir el passat en un judici impossible de guanyar. Els Recorreguts de sanació del Campus Lolita no et proposen justificar tot el que vas fer ni repetir-te que vas fer el millor que podies si tu no ho sents així. Per què funcionen els Recorreguts de Sanació té a veure amb tornar a fer preguntes allà on el «hauria d’haver» sembla haver tancat la història. Què sabies realment en aquell moment? Què no sabies? Quines opcions podies veure? Què temies perdre? Què necessitaves conservar? Quan vas començar a comprendre el que avui et sembla tan clar? L’escriptura guiada permet tornar al passat sense fingir que no coneixem el final, però intentant no utilitzar-lo per exigir a la persona que érem que hagués sabut abans tot el que només vam poder aprendre després.

Durant tres mesos, un Relat Sanador proposa una conversa íntima i autònoma en què ningú interpreta els teus textos ni decideix si vas actuar bé o malament. No necessites saber escriure ni voler fer literatura. Utilitzem el llenguatge perquè puguis reconstruir què estava passant realment quan vas prendre aquelles decisions, comprendre quines possibilitats podies imaginar aleshores i distingir la responsabilitat que et correspon del càstig retrospectiu de demanar-te que haguessis estat una persona que encara no podies ser. Si tornes constantment a una decisió del passat pensant que hauries d’haver actuat d’una altra manera, pots fer un test de sanació i trobar el teu camí i descobrir quin recorregut pot acompanyar-te ara. La manera com expliquem les nostres decisions forma part també d’El llegat del Campus, perquè les possibilitats que una persona té en un moment determinat depenen també dels recursos, la informació, les relacions i les condicions socials en què viu, i aquesta mirada forma part d’El compromís del Relat Sanador, que defensa el dret de cada persona a explicar la seva història sencera, sense reduir-la a una única decisió. Potser sí que hauries volgut fer una altra cosa. Pots reconèixer-ho. Pots lamentar-ho. Pots fins i tot decidir que avui no actuaries igual. Però aquesta és precisament una de les diferències entre tu i la persona que eres: ara saps una cosa que ella encara havia d’aprendre. No pots tornar enrere per donar-li aquest coneixement. El que sí que pots fer és deixar d’utilitzar-lo per castigar-la.