Podem estimar una persona i començar a sentir que el seu benestar depèn de nosaltres. Si està trista, intentem animar-la. Si té un problema, busquem una solució. Si pren una decisió que ens preocupa, pensem què podríem fer perquè canviï d’opinió. Si alguna cosa li surt malament, revisem si hauríem pogut evitar-ho. A poc a poc podem acabar ocupant un lloc estrany dins de les relacions: no només acompanyem les persones que estimem, sinó que ens sentim responsables que estiguin bé. Potser hem après a fer-ho des de molt petites. En algunes famílies hi ha criatures que detecten aviat quan cal no donar més problemes, animar una persona adulta, protegir un germà o mantenir una certa calma. Altres vegades aquesta responsabilitat apareix després d’anys cuidant algú o convivint amb una persona que necessita molt suport. I també pot néixer simplement de l’amor: quan algú ens importa, és difícil veure’l patir sense voler fer alguna cosa. Però voler ajudar i poder garantir el benestar d’una altra persona són coses diferents. Els Recorreguts de sanació del Campus Lolita no et proposen desentendre’t dels altres ni convertir l’autonomia en indiferència. Per què funcionen els Recorreguts de Sanació té a veure amb poder preguntar-te quin lloc ocupes davant del que els passa. Què és responsabilitat teva? Què pots oferir? Què intentes evitar? Què sents quan algú que estimes pren una decisió amb la qual no estàs d’acord? Què passaria si l’ajudessis sense assumir que has d’aconseguir que estigui bé? L’escriptura guiada permet mirar aquestes responsabilitats una per una i distingir entre cuidar, acompanyar, ajudar, protegir i carregar amb una vida que no és la teva.
Durant tres mesos, un Relat Sanador proposa una conversa íntima i autònoma en què ningú interpreta els teus textos ni et diu de qui t’has d’ocupar. No necessites saber escriure ni voler fer literatura. Utilitzem el llenguatge perquè puguis llegir com has après a cuidar, quines responsabilitats has assumit dins de les teves relacions i què et passa quan intentes deixar que les altres persones també sostinguin les parts de la seva vida que els corresponen. Si et costa estar tranquil·la quan algú que estimes té un problema perquè immediatament sents que has de fer alguna cosa per resoldre’l, pots fer un test de sanació i trobar el teu camí i descobrir quin recorregut pot acompanyar-te ara. La manera com es reparteixen les responsabilitats de cura forma part també d’El llegat del Campus, perquè cuidar no és només una qüestió privada i hi ha persones, especialment dones, que han estat educades i socialment empeses a sostenir una part desproporcionada del benestar físic i emocional dels altres, i aquesta mirada forma part d’El compromís del Relat Sanador, que defensa una cultura de la cura que no converteixi cuidar en desaparèixer. Hi haurà persones de les quals realment siguis responsable en determinats moments, criatures, persones dependents o situacions en què hauràs d’assumir cures importants. Però fins i tot cuidar algú no significa poder controlar tot el que li passa ni evitar-li qualsevol dolor. Potser deixar de sentir-te responsable de tothom no significa estimar menys. Pot significar començar a confiar que acompanyar una persona no exigeix viure la seva vida per ella. Pots ser-hi, ajudar, escoltar i sostenir. I continuar recordant que tu també tens una vida que necessita que algú se’n faci responsable: tu.
