Una de les coses més difícils d’acceptar és que les persones gairebé mai no són tan simples com ens agradaria. Ens tranquil·litza pensar que els bons actuen sempre bé i que els dolents fan sempre el mal. Ens agradaria que les famílies fossin fàcils d’entendre, que les relacions tinguessin una explicació clara i que cada decisió pogués resumir-se en una causa concreta. Aquesta necessitat d’ordre no és un defecte. És una manera de protegir-nos davant d’una realitat que sovint és massa complicada.
La literatura, en canvi, ens convida a fer exactament el contrari.
Ens demana que suportem la complexitat sense intentar eliminar-la.
Aquesta és una de les seves aportacions més importants i també una de les menys visibles. Quan llegim una novel·la no només seguim una història. Aprenem a conviure durant moltes pàgines amb persones que no acabem d’entendre del tot. Veiem com una mateixa persona és capaç d’estimar i de fer mal, de ser generosa i egoista, de mostrar una gran lucidesa en alguns moments i d’enganyar-se profundament en uns altres. No són contradiccions que l’autora hagi d’arreglar. Són la mateixa matèria amb què està construïda la vida.
Per això les grans novel·les ens resulten tan difícils d’oblidar.
No perquè ens ofereixin grans respostes.
Sinó perquè ens acostumen a deixar preguntes que continuen creixent dins nostre.
A la vida quotidiana estem acostumats a haver de decidir ràpidament què pensem sobre les persones. Tenim poca informació i poc temps. Ens fem una idea d’algú després d’una conversa, d’un gest o d’una experiència concreta. És inevitable. La literatura disposa d’una llibertat que la vida gairebé mai no té. Pot observar una persona durant tres-centes pàgines. Pot acostar-s’hi des de diferents moments de la seva vida. Pot mostrar allò que els altres personatges no saben. Pot explicar records que ningú més coneix. Aquest temps converteix la simplificació en una tasca gairebé impossible.
És també aquest temps el que transforma el lector.
Quan acabem una gran novel·la no només coneixem millor aquells personatges. Ens hem acostumat, gairebé sense adonar-nos-en, a suspendre el judici durant més estona. Hem après que darrere d’una conducta poden conviure motius incompatibles. Que una persona pot actuar malament sense deixar d’estimar. Que algú pot voler fer el bé i provocar un enorme patiment. Aquest aprenentatge no elimina la responsabilitat dels personatges ni tampoc la de les persones reals. El que elimina és la il·lusió que una vida sencera pugui explicar-se amb una sola frase.
Per això al Campus Lolita diem que aprendre a escriure és aprendre a mirar. Escriure no consisteix només a construir una història convincent. Consisteix a sostenir una mirada prou pacient perquè les persones deixin de semblar idees i es converteixin en vides. Aquesta manera d’observar exigeix temps, lectura i una curiositat constant pel comportament humà. També exigeix renunciar a una certa comoditat. És molt més fàcil escriure personatges que encaixin perfectament dins de les nostres teories que acceptar que la realitat sempre les acabarà desbordant.
Aquest és també un dels fonaments del Mètode Mandarina. Els grills no existeixen per simplificar el procés d’escriure. Existeixen per ajudar l’autora a mirar cada vegada amb més precisió. No busquem reduir la complexitat del text, sinó donar eines per poder-la sostenir. Una novel·la no creix perquè elimini les contradiccions. Creix perquè aprèn a conviure-hi sense convertir-les en un artifici.
Aquesta manera de treballar també modifica profundament la lectura. Hi ha llibres que ens expliquen una història i n’hi ha d’altres que canvien la manera com llegim totes les històries que vindran després. El que fan no és proporcionar una resposta nova. Ens entrenen en una forma diferent d’observar. A partir d’aquell moment detectem silencis que abans ens passaven desapercebuts, intuïm conflictes que ningú no verbalitza i desconfiem una mica més de les explicacions massa rodones. La literatura no ens fa més desconfiats. Ens fa més atents.
És també aquesta la idea que recorre la literatura i el comportament humà. Les persones no són problemes que hagin de resoldre’s. Són realitats que intentem comprendre. Aquesta diferència sembla petita, però modifica completament la manera d’escriure. Quan una autora deixa de buscar solucions i comença a observar amb més profunditat, els personatges deixen de ser exemples i es converteixen en éssers humans.
Als tres recorreguts per aprendre a escriure aquest és un dels aprenentatges que més temps necessita. Totes les persones arribem amb una certa necessitat d’ordenar el món. Escriure ens obliga, a poc a poc, a suportar millor el desordre. No perquè la realitat sigui caòtica, sinó perquè és molt més rica del que les nostres explicacions poden contenir. Aquest canvi no només transforma els textos. També transforma la mirada amb què després llegim, conversem i escoltem els altres.
Potser aquesta és una de les funcions més profundes de la literatura. No ens protegeix de la complexitat humana. Ens hi prepara. Ens recorda que les persones gairebé mai no són només víctimes o culpables, fortes o febles, valentes o covardes. La majoria de vegades són moltes d’aquestes coses alhora, i és precisament aquesta convivència d’elements aparentment incompatibles la que fa que una vida sigui digna de ser explicada.
Per això les novel·les continuen essent necessàries. No perquè simplifiquin el món perquè el puguem entendre millor, sinó perquè ens ensenyen a continuar mirant-lo fins i tot quan deixa de ser simple. I potser aquesta capacitat de conviure amb preguntes que no tenen una resposta definitiva és una de les formes més profundes de coneixement que la literatura ens pot oferir.
