Una de les primeres coses que acostumem a buscar quan coneixem algú és la coherència. Ens agrada pensar que les persones actuem sempre d’acord amb les nostres idees, els nostres valors o el nostre caràcter. Ens tranquil·litza. Ens permet anticipar què farà l’altre i ordenar una realitat que sovint és massa complexa.
Però la vida gairebé mai no funciona així.
Estimem persones que ens fan mal.
Prenem decisions que contradien tot el que havíem defensat fins aquell moment.
Prometem coses que després no som capaços de complir.
Tenim por d’allò que més desitgem.
La contradicció no és una excepció. És una de les formes més habituals del comportament humà.
La literatura ho sap des de fa segles.
Per això els personatges que recordem no són els més coherents. Són els més humans. Aquells que ens desconcerten una mica. Que un dia actuen amb una generositat inesperada i l’endemà prenen una decisió incomprensible. Que volen una cosa mentre en fan una altra. Que són capaços de sostenir dues veritats oposades sense deixar de ser versemblants.
Quan una autora elimina aquestes contradiccions perquè el personatge sembli més clar, moltes vegades també elimina una part important de la seva veritat. El personatge deixa de respirar. Es converteix en una idea ordenada. I les persones gairebé mai no som una idea ordenada.
Potser aquest és un dels grans aprenentatges que ofereix la literatura. Ens recorda que comprendre una persona no consisteix a eliminar les seves contradiccions, sinó a entendre com conviuen dins seu. Llegim una novel·la i descobrim que una mare pot estimar profundament el seu fill i, alhora, fer-li mal. Que algú pot buscar desesperadament llibertat mentre repeteix conductes que l’empresonen. Que una persona pot actuar amb una enorme valentia en un àmbit de la seva vida i sentir-se completament indefensa en un altre.
Aquestes contradiccions no són errors de construcció.
Són la matèria primera de la literatura.
És també aquesta mirada la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no serveixen perquè una autora construeixi personatges impecablement coherents. Serveixen perquè aprengui a observar la complexitat dels seus protagonistes sense simplificar-la. Moltes vegades una novel·la fa un salt de qualitat quan deixem d’intentar explicar una contradicció i comencem, simplement, a mirar-la amb prou profunditat.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al moment de cada autora. Hi ha qui necessita construir millor els conflictes. Hi ha qui encara escriu personatges massa previsibles perquè els vol entendre abans d’hora. Hi ha qui descobreix que el gran repte no és inventar més coses, sinó suportar la incomoditat de no saber encara per què un personatge actua d’una determinada manera. Cada manuscrit planteja preguntes diferents i cada procés necessita un temps diferent per arribar-hi.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. Ens interessa descobrir què necessita avui el seu manuscrit, no situar-lo dins d’un esquema fix. Una escola artesana acompanya processos que continuen oberts i que, precisament per això, poden continuar creixent.
Algunes autores prefereixen fer aquest camí des de la calma de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen que la seva mirada canvia sobretot quan comparteixen el text al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una virtut molt valuosa: cada lectora detecta contradiccions diferents. Allò que per a una sembla una incoherència, una altra ho interpreta com una de les parts més humanes del personatge. Aquest contrast ajuda l’autora a distingir quan una contradicció és literàriament fecunda i quan, en canvi, el manuscrit encara necessita més treball.
Amb els anys també hem comprovat que aquesta manera d’escriure transforma la manera de mirar la realitat. Qui conviu durant molt de temps amb personatges complexos també deixa de simplificar tan ràpidament les persones que té al voltant. Entén que gairebé ningú no és només una cosa. Que totes les vides contenen tensions difícils d’explicar. Que les contradiccions no ens allunyen de la veritat, sinó que moltes vegades ens hi acosten. La literatura no ens ofereix persones més fàcils d’entendre. Ens ofereix una mirada més capaç d’habitar la seva complexitat.
Si encara no coneixes aquesta manera d’entendre l’escriptura, pots començar per Vols escriure?, la pàgina que explica la filosofia del Campus Lolita i la nostra manera de concebre la literatura. I, si prefereixes acostar-t’hi sense cap pressa, també pots començar llegint la newsletter del Campus Lolita, on compartim regularment reflexions sobre lectura, escriptura i comportament humà. Perquè una gran novel·la no intenta eliminar les contradiccions dels seus personatges. Les mira amb prou honestedat perquè el lector descobreixi que, probablement, són les mateixes contradiccions que també sostenen la seva pròpia vida.
