Quan pensem en l’ofici d’escriure és habitual imaginar hores davant de l’ordinador, llibretes plenes d’anotacions o llargues jornades de revisió. Tot això forma part del procés, però hi ha una feina molt més silenciosa que sovint passa desapercebuda. Escriure una novel·la és, sobretot, una manera d’entrenar la mirada.
No és una habilitat que aparegui de cop.
Ni depèn exclusivament del talent.
És una forma d’atenció que es construeix molt lentament.
Quan una autora comença, acostuma a mirar els personatges des de fora. Sap què fan, què els passa i quina funció tenen dins de la història. Amb els mesos, aquesta mirada es transforma. Ja no observa només els fets. Comença a interessar-se pels petits desplaçaments, pels silencis, pels gestos que gairebé no tenen importància aparent però que expliquen molt més que qualsevol gran escena. Descobreix que una persona es revela moltes vegades en allò que no diu, en la manera com evita una pregunta, en el temps que triga a contestar o en un record que reapareix quan ningú no l’espera.
Aquesta manera de mirar no serveix només per escriure millor. També modifica la manera d’estar al món. Qui passa anys entrenant aquesta observació deixa de confiar tant en les primeres impressions. Aprèn que una conducta gairebé mai no té una sola explicació i que les persones són molt més complexes que les etiquetes amb què intentem definir-les. La literatura educa una forma de paciència que costa trobar en altres àmbits de la vida.
Per això les grans novel·les transmeten una sensació molt particular. El lector té la impressió que l’autora ha dedicat molt de temps a observar els seus personatges abans de decidir-se a explicar-los. No hi ha presses per arribar a una conclusió. No hi ha necessitat de demostrar una teoria sobre la condició humana. Hi ha una mirada que s’ha anat afinant fins al punt de detectar matisos que normalment passen desapercebuts. Aquesta és una de les diferències entre una història ben construïda i una novel·la que continua vivint dins del lector molt després d’haver estat acabada.
La mirada també s’entrena quan revisem un manuscrit. La primera lectura acostuma a buscar errors evidents. Les següents comencen a descobrir contradiccions, absències, ritmes interns i emocions que encara no havien aparegut. De mica en mica, l’autora deixa de llegir només les paraules i comença a llegir el moviment profund que sosté la novel·la. És un aprenentatge lent, però és precisament aquest aprenentatge el que acaba transformant completament un llibre.
Aquesta manera de treballar és al centre de el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només per ordenar un manuscrit o solucionar problemes narratius. Existeixen perquè cada autora desenvolupi una mirada cada vegada més precisa sobre el seu text. Moltes vegades una escena no necessita ser reescrita. Necessita ser observada des d’un lloc diferent. Quan canvia la mirada, també canvia la novel·la.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar l’estructura, qui encara explica massa els personatges i qui arriba amb una novel·la gairebé acabada però descobreix que el seu veritable repte és continuar afinant la mirada. Cada recorregut acompanya aquesta evolució perquè no totes les autores observen des del mateix lloc ni es fan les mateixes preguntes. Una escola artesana no ofereix respostes idèntiques. Ajuda cada persona a desenvolupar la seva manera única de mirar.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. Ens interessa saber en quin punt és el manuscrit, però encara més quin tipus de mirada sosté aquell llibre. Perquè dues novel·les poden explicar un conflicte semblant i, tanmateix, ser radicalment diferents segons la qualitat de l’observació que les ha fet possibles.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen dimensions inesperades del seu manuscrit quan el comparteixen al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides són un exercici extraordinari d’observació perquè cada lectora detecta matisos diferents. Una hi veu una por que fins aleshores havia passat desapercebuda, una altra descobreix una contradicció que dona una nova profunditat als personatges i una tercera identifica una pregunta que travessa tota la novel·la sense haver estat formulada explícitament. Aquestes mirades no competeixen entre elles. S’enriqueixen mútuament i permeten que el manuscrit continuï creixent.
Amb els anys hem comprovat que aquest és, probablement, el gran aprenentatge que ofereix la literatura. Escriure no ens converteix només en persones capaces d’inventar històries. Ens converteix en persones capaces d’observar millor la realitat. I aquesta mirada, que s’entrena pàgina rere pàgina, acaba sortint dels llibres per instal·lar-se també en la manera com escoltem, estimem, recordem i intentem comprendre els altres. Potser aquesta és la transformació més profunda que provoca una novel·la: no ens ofereix uns ulls nous, però ens ensenya a utilitzar els que ja tenim d’una manera molt més conscient, més exigent i infinitament més humana.
