Quan pensem en una bona història és fàcil imaginar un conflicte que, al final, quedarà resolt. Necessitem saber què passarà, qui tenia raó, com acabarà una relació o quin sentit tenia tot allò que hem llegit. Aquesta necessitat forma part de la nostra manera d’entendre el món. Ens tranquil·litza arribar a una conclusió perquè tenim la sensació que la realitat, finalment, encaixa.
La literatura, però, acostuma a desafiar aquesta expectativa.
Les grans novel·les no acostumen a recordar-se per les seves respostes.
Es recorden per les preguntes que continuen fent-nos molts anys després.
Quan tanquem un llibre important, sovint no ens acompanya una conclusió. Ens acompanya un personatge que encara no acabem d’entendre, una decisió que continua inquietant-nos o una escena que va adquirint significats diferents a mesura que nosaltres també canviem. El llibre s’ha acabat, però la conversa amb aquella història continua oberta. Aquesta és una de les diferències més profundes entre una narració que només entretén i una obra literària que continua viva.
Això també transforma la manera d’escriure. Al principi és habitual voler donar resposta a totes les preguntes que planteja el manuscrit. L’autora té por que el lector es perdi o interpreti malament els personatges. Amb el temps descobreix que la seva feina no consisteix a eliminar tots els interrogants. Consisteix a distingir quins necessiten una resposta i quins han de continuar oberts perquè formen part de la mateixa naturalesa humana.
No totes les preguntes mereixen ser tancades.
Algunes necessiten continuar respirant dins del llibre.
La literatura sap que les persones no acabem mai d’entendre’ns del tot. Podem explicar el nostre passat, justificar moltes de les nostres decisions i donar sentit a una part del que hem viscut. Però sempre queda una zona que continua resistint-se a qualsevol explicació definitiva. És precisament aquesta zona la que converteix un personatge en una persona. Quan una novel·la respecta aquest misteri, el lector hi continua tornant perquè sap que encara hi ha alguna cosa per descobrir.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen per ajudar les autores a trobar respostes ràpides als problemes del manuscrit. Existeixen perquè aprenguin a formular preguntes més precises. Moltes vegades una novel·la fa un gran pas endavant quan l’autora deixa d’intentar explicar-ho tot i comença a confiar que el lector també pot participar en aquesta investigació.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la veu narrativa. Hi ha qui encara vol tancar massa aviat els conflictes dels personatges. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran canvi consisteix a deixar respirar algunes preguntes que el manuscrit encara no necessita respondre. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada llibre troba el seu equilibri entre el que revela i el que decideix preservar.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només què vol explicar el seu llibre. Ens interessa sobretot descobrir quines preguntes el mantenen viu. Una escola artesana acompanya aquesta recerca perquè sap que una novel·la madura no és la que resol tots els enigmes, sinó la que ha après a distingir quins mereixen continuar oberts.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen noves preguntes quan comparteixen el manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè cada lectora arriba al text amb una experiència diferent i, per tant, detecta preguntes que les altres no havien vist. Una s’interroga sobre un silenci, una altra sobre una absència i una tercera sobre una contradicció que travessa tota la novel·la. Aquestes lectures no busquen arribar a una única interpretació. Amplien la capacitat del llibre per continuar dialogant amb els seus lectors.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més valuosos que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps també deixa d’exigir respostes immediates a la vida. Accepta que hi ha relacions, pèrdues, decisions i records que mai no quedaran del tot resolts. I descobreix que això no és un fracàs del pensament, sinó una forma de respecte cap a la complexitat humana. Potser per això les grans novel·les continuen fent-nos companyia durant dècades: perquè ens recorden que les preguntes més importants no desapareixen quan acabem un llibre. Només aprenem a conviure-hi amb una mirada molt més profunda.
