Hi ha una pressa que gairebé no notem perquè ja forma part del nostre dia a dia. Volem entendre una situació abans que s’acabi, saber què ens passa mentre encara ens està passant i trobar una explicació abans fins i tot d’haver viscut del tot una experiència. Aquesta velocitat sembla eficient, però té un cost molt alt: ens obliga a simplificar les persones i els conflictes perquè puguin cabre dins del temps que els concedim.
La literatura sempre ha treballat contra aquesta pressa.
No perquè sigui lenta per definició, sinó perquè sap que la comprensió també té un ritme.
Cap relació important no s’entén en una tarda. Cap pèrdua no es deixa assimilar en unes quantes pàgines. Cap personatge es revela completament en la seva primera aparició. Una novel·la acompanya aquest procés sense voler escurçar-lo. Dona temps als silencis, permet que les contradiccions convisquin i accepta que moltes preguntes només trobin una forma provisional de resposta.
Quan una autora comença a escriure, sovint també té pressa. Vol arribar al final, entendre els personatges, resoldre els conflictes i sentir que el llibre ja està clar. Però el mateix manuscrit li ensenya una altra manera de treballar. Hi ha escenes que necessiten quedar-se quietes durant mesos. Hi ha personatges que només comencen a respirar quan deixem d’intentar controlar-los. Hi ha preguntes que no apareixen fins després de moltes relectures. El llibre va imposant el seu propi ritme i l’autora acaba descobrint que aquest ritme no és un obstacle. És una de les condicions perquè aparegui la veritat literària.
Potser és per això que les grans novel·les continuen emocionant-nos molt després d’haver estat escrites. No responen a la velocitat d’una època concreta. Responen al ritme amb què les persones continuem intentant entendre’ns. Les formes de viure canvien, els costums evolucionen i les tecnologies transformen la nostra manera de relacionar-nos, però els grans processos humans continuen necessitant temps. La literatura no accelera aquest moviment. El respecta.
És aquesta mirada la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen perquè les autores avancin més ràpidament ni perquè completin un manuscrit en menys temps. Existeixen perquè aprenguin a mirar el seu text amb una profunditat que només apareix quan acceptem que una novel·la madura al seu ritme. Moltes vegades la millor decisió no és escriure una escena nova, sinó tornar a llegir amb calma una escena que encara no ha acabat de revelar tot el que conté.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita construir una estructura més sòlida. Hi ha qui ha d’aprendre a confiar més en els silencis. Hi ha qui arriba amb una novel·la molt avançada i descobreix que el seu gran treball pendent no és avançar, sinó aturar-se prou estona davant d’algunes pàgines perquè comencin a parlar d’una altra manera. Cada recorregut respecta aquest procés perquè cada llibre necessita un temps diferent per convertir-se en el que pot arribar a ser.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No busquem accelerar el procés ni aplicar una metodologia igual per a tothom. Ens interessa entendre en quin moment es troba el manuscrit i què necessita perquè la seva mirada continuï madurant. Una escola artesana no acompanya només l’aprenentatge d’un ofici. Acompanya també el temps que cada autora necessita per construir la seva manera de mirar.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aspectes completament nous del seu llibre quan el comparteixen al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides també tenen aquest ritme pausat. No busquen corregir de pressa ni arribar ràpidament a una conclusió. Permeten que diferents mirades conviuen sobre un mateix text fins que comencen a aparèixer preguntes que ningú no havia formulat. Aquesta és una de les grans riqueses de qualsevol procés literari: descobrir que la profunditat no apareix quan correm més, sinó quan finalment ens concedim el temps necessari per continuar observant.
Amb els anys hem comprovat que aquesta és també una manera diferent d’habitar la vida. Qui ha après a escriure una novel·la deixa de sentir que tot s’ha de comprendre immediatament. Accepta que les relacions, els dols, les decisions i fins i tot la pròpia identitat necessiten un temps que no es pot reduir sense perdre alguna cosa essencial. Potser aquest és un dels grans regals de la literatura: recordar-nos que les persones no madurem al ritme de les presses, sinó al ritme lent amb què aprenem, una vegada i una altra, a mirar més profundament allò que vivim.
