Quan algú diu que vol escriure una novel·la, una de les primeres preguntes que rep és si té una bona història. És una pregunta comprensible perquè durant molt de temps hem identificat la literatura amb la imaginació. Pensem que escriure consisteix a inventar personatges, conflictes i mons que abans no existien.
Però, a mesura que una autora avança en el seu ofici, aquesta idea comença a quedar petita.
La imaginació obre la porta.
L’observació construeix la novel·la.
És relativament fàcil inventar un personatge. El que resulta molt més difícil és observar-lo prou temps perquè deixi de ser una idea i es converteixi en una persona. Qualsevol pot decidir que un protagonista és tímid, valent o orgullós. La literatura, en canvi, necessita descobrir de quina manera concreta aquella timidesa apareix en una conversa, com aquella valentia conviu amb una por antiga o en quins moments aquell orgull es converteix, sense que ningú no ho digui, en una forma de fragilitat.
Aquest treball no depèn tant de la imaginació com de l’atenció. L’autora ha d’aprendre a mirar els seus personatges gairebé com observa les persones reals. Sense precipitar les conclusions, sense resumir-los massa aviat i acceptant que cada escena modificarà lleugerament la imatge que tenia d’ells. La novel·la no es fa més rica perquè hi passen més coses. Es fa més rica perquè la mirada es torna més precisa.
Això també explica per què dues persones poden escriure sobre un mateix tema i obtenir llibres completament diferents. No és la història el que les separa. És la manera d’observar-la. Les grans novel·les gairebé mai no sorprenen perquè expliquin un conflicte inèdit. Sorprenen perquè revelen una profunditat que fins aquell moment havia passat desapercebuda. El lector té la sensació que aquella realitat sempre havia estat davant dels seus ulls i que, simplement, ningú no l’havia mirada amb aquella paciència.
És aquesta manera d’entendre la literatura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen perquè les autores inventin històries més espectaculars. Existeixen perquè aprenguin a observar millor les que ja tenen entre mans. Cada grill convida a rellegir una escena des d’un angle diferent, a desconfiar de les primeres interpretacions i a descobrir matisos que encara no havien aparegut. La imaginació inicia el camí, però és l’observació la que acaba donant profunditat al manuscrit.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar l’arquitectura narrativa. Hi ha qui encara busca històries extraordinàries quan el que necessita és mirar millor les que ja està escrivint. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran canvi no consisteix a modificar la trama, sinó a aprofundir molt més en l’observació dels personatges. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada llibre demana una manera diferent de mirar.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només què vol explicar. Ens interessa sobretot com està mirant el seu manuscrit. Una escola artesana acompanya aquesta educació de la mirada perquè sap que una bona novel·la no neix només d’una idea brillant, sinó d’una observació sostinguda durant molt de temps.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aspectes completament nous del seu text quan el comparteixen al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força molt especial perquè cada lectora observa detalls diferents. Una detecta una contradicció que sosté tot el llibre, una altra dona importància a un gest que semblava insignificant i una tercera descobreix una emoció que travessa tota la novel·la sense haver estat mai explicada. Aquestes mirades no inventen res. Simplement fan visible una realitat que ja existia dins del manuscrit.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més valuosos que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de confiar només en la imaginació i comença a confiar en la seva capacitat d’observar. Descobreix que el món ja és infinitament més complex del que havia imaginat i que el veritable treball d’una autora consisteix a mirar-lo amb prou atenció perquè aquesta complexitat pugui aparèixer a la pàgina. Potser per això les grans novel·les no ens impressionen tant pel que inventen com per la manera com aconsegueixen revelar tot allò que sempre havia estat davant nostre sense que ens haguéssim aturat mai a mirar-ho de debò.
