Una de les primeres preocupacions de qualsevol autora és que els seus personatges siguin coherents. Té por que actuïn de manera arbitrària o que el lector deixi de creure-se’ls. Per això intenta que cada decisió encaixi perfectament amb la personalitat que els ha atribuït.
Aquest esforç és necessari.
Però també amaga un perill.
Les persones reals gairebé mai no són coherents durant tota la seva vida.
Estimem persones que ens fan mal. Defensem idees que després abandonem. Prometem coses que no complim. Ens espanta exactament allò que més desitgem. Som capaços d’una enorme generositat en un moment i d’un egoisme inesperat l’endemà. La contradicció no és un error del comportament humà. És una de les seves característiques més profundes.
La literatura ho sap.
Per això els grans personatges no són impecablement coherents.
Són profundament versemblants.
Quan una autora escriu durant anys, deixa d’intentar eliminar aquestes contradiccions. Comença a investigar-les. Es pregunta per què una persona que necessita tant l’afecte és incapaç de deixar-se estimar. Per què algú que defensa la llibertat controla obsessivament els qui té més a prop. Per què un personatge aparentment valent evita sempre la mateixa conversa. Aquestes preguntes no trenquen la coherència del llibre. La fan molt més humana.
També la revisió canvia. Ja no consisteix a corregir totes les contradiccions dels personatges, sinó a distingir quines formen part de la seva veritat i quines només provenen d’una construcció poc treballada. La diferència és important. Les primeres donen profunditat. Les segones generen confusió. L’ofici consisteix a saber distingir-les.
Aquest és un dels motius pels quals els grans personatges continuen sorprenent-nos després de moltes lectures. Sempre descobreixen una faceta nova que no contradéu les anteriors, sinó que les amplia. Igual que passa amb les persones que coneixem des de fa molts anys. No deixen de canviar. Nosaltres no deixem d’aprendre a mirar-les.
La literatura ens recorda també una altra cosa. Moltes vegades les persones no busquen ser coherents. Busquen poder conviure amb les seves pròpies contradiccions. Inventen explicacions, construeixen relats sobre elles mateixes i intenten donar una certa unitat a una vida que gairebé mai no és tan ordenada com voldrien. La novel·la observa aquest esforç amb una enorme delicadesa.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només perquè cada autora construeixi personatges consistents. Existeixen perquè aprengui a treballar les contradiccions sense convertir-les en incoherències. Moltes vegades una novel·la fa un salt de qualitat quan deixa de simplificar les persones i s’atreveix a mirar-les en tota la seva complexitat.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la construcció dels personatges. Hi ha qui encara intenta que tots actuïn sempre d’acord amb una definició prèvia. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a donar més espai a les contradiccions que ja apareixien dins del manuscrit. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada llibre necessita trobar l’equilibri entre coherència narrativa i veritat humana.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber si els personatges estan ben construïts. Ens interessa descobrir si les seves contradiccions formen part d’una vida interior autèntica o si només són recursos de la trama. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que la literatura no retrata persones perfectament ordenades. Retrata persones que intenten donar sentit al desordre inevitable de qualsevol existència.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta mirada dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen la força d’aquestes contradiccions quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors solen recordar precisament aquells personatges que els han desconcertat una mica, aquells que mai no acaben de respondre exactament com s’esperava. Lluny de ser un problema, aquesta complexitat és sovint el senyal que el personatge ha deixat de semblar una construcció literària per començar a assemblar-se a una persona real.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de perseguir la coherència absoluta i comença a respectar les contradiccions que fan humanes les persones. Comprèn que no som éssers perfectament ordenats, sinó éssers que intentem construir una certa unitat mentre convivim amb desitjos, pors i decisions que sovint s’oposen entre elles. Potser és aquí on les grans novel·les s’assemblen més a la vida: no perquè eliminin les contradiccions, sinó perquè ens ajuden a entendre que, moltes vegades, és precisament dins d’elles on s’amaga la nostra veritat més profunda.
