Una de les temptacions més habituals quan escrivim és voler explicar-ho tot. Qui és un personatge, d’on ve, què pensa, per què actua d’una determinada manera i quin és l’origen de totes les seves contradiccions. Sembla que, si el lector disposa de tota aquesta informació, entendrà millor la novel·la.
La literatura acostuma a demostrar exactament el contrari.
Les persones més memorables no són les més explicades.
Són les més inesgotables.
Quan pensem en els grans personatges de la literatura, gairebé mai no tenim la sensació d’haver-los acabat d’entendre del tot. Sabem moltes coses sobre ells, però també intuïm que continuen existint més enllà de les pàgines. Hi ha silencis que no arribem a interpretar completament, decisions que encara ens desconcerten i emocions que només podem entreveure. Aquesta sensació no és un defecte de construcció. És un dels signes més clars que aquell personatge respira.
La vida també funciona així. Les persones que coneixem des de fa trenta anys encara són capaces de sorprendre’ns. Encara fan gestos que no esperàvem, encara recorden episodis que desconeixíem o reaccionen d’una manera que ens obliga a revisar tot el que crèiem saber sobre elles. Ningú no queda mai completament explicat. La literatura respecta aquesta realitat.
Quan una autora encara està començant, acostuma a voler controlar aquesta incertesa. Tem que el lector interpreti malament els personatges i, per això, afegeix explicacions, justificacions o escenes destinades a aclarir qualsevol possible dubte. Amb els anys descobreix que moltes d’aquestes explicacions no feien créixer la novel·la. Al contrari. Reduïen el misteri que feia viure els personatges.
Això no significa construir figures confuses ni incoherents. Significa acceptar que una persona sempre és més gran que qualsevol descripció. La novel·la ofereix moltes pistes, mostra els gestos essencials, acompanya les contradiccions i permet entendre el recorregut vital dels protagonistes. Però també deixa una part intacta. No perquè l’autora no la conegui, sinó perquè sap que aquest espai és també una forma de veritat.
El lector participa activament en aquest misteri. Completa els silencis amb la seva pròpia experiència, interpreta els buits, imagina allò que no ha estat escrit i continua pensant en els personatges molt després d’haver acabat la lectura. Si la novel·la ho hagués explicat absolutament tot, aquest diàleg s’acabaria en l’última pàgina. Quan el llibre conserva una part d’ombra, continua viu durant molt més temps.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només per aprofundir els personatges. Existeixen també perquè cada autora aprengui a distingir entre allò que el lector necessita saber i allò que pot continuar respirant sense ser completament revelat. Moltes vegades una novel·la es fa més profunda quan deixa de voler explicar-ho tot.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la construcció dels personatges. Hi ha qui encara sent la necessitat de justificar totes les seves decisions. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a confiar més en el lector i menys en les explicacions. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit necessita trobar l’equilibri entre revelar i suggerir.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber com són els personatges. Ens interessa descobrir si continuen tenint una vida que va més enllà del que el manuscrit explica. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que una novel·la no crea persones memorables acumulant informació, sinó deixant espai perquè continuïn sorprenent-nos.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta mirada dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres comproven la força dels seus personatges quan comparteixen el manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè cada lectora veu aspectes diferents del mateix personatge. Una hi descobreix una fragilitat que una altra no havia percebut, una tercera interpreta un silenci de manera completament diferent i totes acaben demostrant que aquell personatge encara té més vida de la que semblava. Aquesta pluralitat no és una debilitat del llibre. És una de les seves conquestes.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de voler dominar completament els seus personatges i comença a respectar el misteri que els fa humans. Comprèn que les persones no deixem mai de revelar facetes noves, ni als altres ni a nosaltres mateixos, i que una gran novel·la no intenta esgotar aquest misteri. El protegeix. Perquè sap que és precisament allà, en tot allò que continua sense acabar-se d’explicar, on la literatura troba una de les seves formes més profundes de veritat.
