Hi ha una pregunta que apareix molt sovint quan una persona està escrivint una novel·la. No acostuma a formular-la així, però gairebé sempre hi és al darrere de moltes decisions narratives: «Aquest personatge agradarà?». És una preocupació comprensible. Tots volem que el lector continuï llegint, que senti interès per les persones que habiten la història i que estableixi algun tipus de vincle amb elles. El problema és que, molt sovint, confonem aquest vincle amb la simpatia. Ens sembla que un personatge només funcionarà si el lector l’estima, si hi empatitza des del primer moment o si troba en ell qualitats que admira.

La literatura, però, ha demostrat una vegada i una altra que aquesta idea és falsa.

Els personatges que més recordem no són necessàriament els més amables. Tampoc els més heroics. Ni tan sols els més coherents. Molts dels personatges que continuen vivint dins nostre anys després d’haver tancat una novel·la són persones difícils, contradictòries, de vegades irritants, de vegades moralment qüestionables. I, tanmateix, no podem deixar de pensar en elles. No perquè ens agradin, sinó perquè ens obliguen a continuar preguntant-nos qui són. Aquesta diferència és essencial. La literatura no intenta que estimem els seus personatges. Intenta que no puguem deixar de mirar-los.

Quan una autora comença a escriure amb la necessitat de fer agradables els seus personatges, gairebé sempre els protegeix massa. Els estalvia contradiccions. Justifica les seves decisions. Fa que les seves debilitats siguin simpàtiques. Explica les seves equivocacions d’una manera que el lector les pugui perdonar immediatament. Sense adonar-se’n, va eliminant totes aquelles arestes que convertien aquella persona en algú irrepetible. El resultat acostuma a ser un personatge correcte. Però també previsible. Perquè les persones reals gairebé mai no estan construïdes per agradar. Les persones són complexes. Ens poden semblar generoses en una situació i profundament egoistes en una altra. Poden estimar sincerament algú i, al mateix temps, fer-li molt de mal. Poden actuar amb una enorme dignitat durant anys i perdre-la completament en un sol instant. Aquesta inestabilitat no és un defecte de la condició humana. És una de les seves característiques més profundes.

La literatura ho sap.

Per això no intenta suavitzar-la.

Quan llegim una gran novel·la, molt sovint descobrim que el nostre vincle amb un personatge no depèn de si ens cau bé. Depèn de si ens sembla viu. I una persona viva mai no és completament transparent. Sempre conserva una part que encara no entenem. Sempre és capaç de sorprendre’ns. Sempre hi ha alguna decisió que ens obliga a tornar enrere i rellegir tot el que crèiem saber sobre ella. És precisament aquesta resistència a ser resumida el que fa que un personatge continuï respirant molt després que la novel·la hagi acabat.

Per això al Campus Lolita insistim tant que aprendre a escriure és aprendre a mirar. Si una autora observa prou temps una persona, tard o d’hora descobrirà alguna contradicció. El problema és que, moltes vegades, té la temptació d’eliminar-la perquè pensa que farà menys agradable el personatge. Nosaltres pensem exactament el contrari. Són aquestes contradiccions les que impedeixen que una persona es converteixi en una idea. Les que la salven de ser només una funció dins de la trama.

Aquesta manera de treballar també modifica la relació amb el lector. Durant molt de temps s’ha repetit que calia aconseguir que el lector s’identifiqués amb els personatges. Però la identificació és només una de les moltes formes possibles de lectura. Hi ha novel·les extraordinàries en què no ens identifiquem pràcticament amb ningú. El que ens manté llegint no és el desig de trobar-nos reflectits, sinó la necessitat d’entendre una consciència diferent de la nostra. Llegim perquè volem saber com és viure dins d’una altra manera de mirar el món. És aquí on la literatura es diferencia de moltes altres formes de relat. No ens ofereix còpies de nosaltres mateixos. Ens ofereix alteritats. Vides que no són la nostra. Experiències que probablement mai no viurem. Persones amb qui potser no compartiríem res. I, tanmateix, durant unes hores ens convida a conviure-hi.

Aquest és també un dels principis del Mètode Mandarina. Quan treballem els personatges no busquem que siguin exemplars. Busquem que siguin observables. Que la seva manera d’actuar desperti preguntes. Que la seva conducta no pugui explicar-se amb una sola frase. Una persona que es deixa resumir massa ràpidament acostuma a tenir poc recorregut literari. En canvi, una persona que continua revelant noves capes cada vegada que la mirem és una font inesgotable de novel·la.

Això també té conseqüències quan revisem un manuscrit. Una de les preguntes més útils que una autora es pot fer no és si el lector estimarà aquest personatge. És una altra: estic protegint-lo massa? Estic intentant que sempre tingui una justificació? Estic evitant que faci alguna cosa que podria incomodar el lector? Si la resposta és sí, probablement la novel·la encara no està deixant respirar aquella persona. La literatura no necessita persones perfectes. Necessita persones possibles. També és aquesta la manera com entenem la literatura i el comportament humà. Les persones no existeixen perquè nosaltres les aprovem o les desaprovem. Existeixen abans del nostre judici. La novel·la només té sentit si és capaç d’acostar-s’hi amb prou curiositat perquè aquesta vida pugui desplegar-se sense quedar atrapada dins de les expectatives de l’autora. Quan això passa, el lector també és més lliure. Ja no ha d’estimar obligatòriament aquell personatge. Pot observar-lo. Pot discutir-lo. Pot sentir rebuig, compassió o admiració en moments diferents. Pot canviar d’opinió. Exactament igual que passa amb les persones reals.

Als tres recorreguts per aprendre a escriure dediquem moltes hores a aprendre aquesta manera de mirar. Perquè és una de les coses més difícils de l’ofici. Tots tenim tendència a construir personatges que confirmen la nostra visió del món. Però una novel·la comença a créixer quan els personatges deixen d’obeir les nostres idees i comencen a exigir que siguem nosaltres qui els observem una mica millor. Potser aquest és el gran privilegi de la literatura. Permetre que una persona imaginada acabi sabent més coses sobre la condició humana que la mateixa autora que la va crear. No perquè el personatge tingui vida pròpia en un sentit màgic, sinó perquè una observació prou honesta sempre acaba portant-nos més lluny del que havíem previst. Els personatges no existeixen perquè els estimem. Ni perquè els admirem. Ni tan sols perquè hi estiguem d’acord. Existeixen perquè ens obliguen a mirar les persones durant més temps del que estem acostumats a fer. I potser és precisament aquest temps, aquest temps lent en què deixem de preguntar-nos si algú ens agrada i comencem a preguntar-nos qui és realment, el lloc exacte on comença la literatura.