Hi ha una diferència molt important entre una persona i la història que aquella persona explica sobre la seva pròpia vida. Sovint pensem que coincideixen, però gairebé mai no és així. Tots necessitem construir un relat que doni una certa coherència al nostre passat. Expliquem per què vam prendre una decisió, què ens va portar fins aquí o quines persones ens van marcar. Aquest relat ens ajuda a viure, però no és tota la realitat.
La literatura treballa just en aquest espai.
Entre el que els personatges creuen que són.
I el que realment revelen mentre viuen.
Un home pot afirmar que ja ha perdonat el seu pare, però cada vegada que el seu nom apareix en una conversa canvia el to de veu. Una dona pot repetir que és feliç amb la vida que ha construït i, tanmateix, totes les seves decisions continuen girant al voltant d’una renúncia antiga. Un personatge pot pensar que actua per generositat quan, en realitat, el mou una necessitat desesperada de ser reconegut. Cap d’aquestes persones menteix conscientment. Simplement encara no ha acabat d’entendre’s.
És aquí on la literatura es torna extraordinàriament interessant.
Una novel·la no només segueix les accions dels seus personatges. També observa la distància que existeix entre el relat que fan de si mateixos i la vida que realment estan vivint. Aquesta distància és una de les grans fonts de profunditat narrativa perquè és també una de les característiques més recognoscibles de qualsevol ésser humà.
Quan una autora encara està començant, acostuma a creure tot el que els seus personatges expliquen. Si un protagonista diu que no té por, ella també ho dona per fet. Amb els anys aprèn a escoltar-los d’una altra manera. Comença a observar els gestos, els silencis, les contradiccions i les decisions que desmenteixen, matisen o amplien aquell relat inicial. El personatge deixa de ser una explicació i es converteix en una investigació.
Aquest canvi modifica completament la manera d’escriure. La novel·la deixa de construir persones que es coneixen perfectament i comença a construir persones que intenten entendre’s mentre viuen. Exactament igual que nosaltres. Ningú no disposa d’una explicació definitiva sobre la seva pròpia vida. Tots revisem constantment els records, canviem la interpretació del passat i descobrim motius que abans ens havien passat desapercebuts. La literatura no simplifica aquest moviment. El respecta.
Potser per això els grans personatges continuen semblant-nos tan vius molts anys després. No perquè siguin especialment brillants ni heroics, sinó perquè mai no acaben de coincidir del tot amb la imatge que tenen d’ells mateixos. El lector també participa en aquesta descoberta. Va entenent aquelles persones al mateix temps que elles intenten entendre’s. Aquesta doble mirada és una de les grans riqueses de qualsevol novel·la.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només per construir personatges més complexos. Existeixen perquè cada autora aprengui a distingir entre el relat que els seus personatges fan de si mateixos i la realitat profunda que el manuscrit va revelant. Moltes vegades la millor revisió no consisteix a afegir informació, sinó a descobrir aquesta distància i deixar que sigui el lector qui la percebi.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la veu narrativa. Hi ha qui encara construeix personatges massa conscients del que els passa. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran pas endavant consisteix a permetre que els seus protagonistes continuïn equivocant-se sobre ells mateixos. Cada recorregut acompanya aquesta evolució perquè cada manuscrit necessita un nivell diferent de profunditat psicològica.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només què expliquen els personatges. Ens interessa descobrir què encara no saben sobre ells mateixos i com aquest desconeixement fa avançar la novel·la. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que els grans llibres no neixen de personatges perfectament definits, sinó de persones que continuen descobrint-se mentre intenten donar sentit a la seva vida.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aquesta distància quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors acostumen a veure abans que l’autora aquells moments en què un personatge diu una cosa mentre tota la novel·la n’està explicant una altra. Aquestes observacions no corregeixen el llibre. El fan més humà perquè revelen una de les veritats més profundes de qualsevol vida.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més valuosos que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de pensar que les persones coincideixen exactament amb el relat que fan de si mateixes. Comprèn que tots construïm històries per entendre’ns, però que sempre hi ha una part de nosaltres que encara està buscant les paraules adequades. Potser per això les grans novel·les ens emocionen tant: perquè ens recorden que la identitat no és una definició acabada, sinó una conversa que dura tota la vida entre allò que creiem ser i allò que, lentament, anem descobrint que també som.
