Hi ha una necessitat molt humana de voler definir les persones. Necessitem posar nom a les coses perquè així sembla que les entenem millor. Diuem que algú és generós, tímid, egoista, valent o distant, i tenim la sensació que aquella paraula ja explica qui tenim al davant.
La literatura desconfia profundament d’aquest impuls.
No perquè les paraules siguin inútils.
Sinó perquè cap paraula és prou gran per contenir una vida.
Quan una autora conviu durant anys amb els seus personatges, descobreix que tots acaben escapant-se de les definicions amb què havien nascut. Aquella dona que semblava decidida comença a dubtar. Aquell home aparentment fred revela una tendresa inesperada. El personatge que semblava entendre perfectament el seu passat descobreix que també s’havia estat enganyant. La novel·la avança perquè els personatges continuen canviant, però també perquè l’autora deixa de mirar-los com si fossin éssers acabats.
Aquesta és una de les diferències més importants entre la literatura i molts altres relats. Les novel·les no acostumen a presentar persones resoltes. Presenten persones en moviment. Persones que intenten entendre’s mentre viuen. Igual que nosaltres. La identitat deixa de ser una fotografia fixa i es converteix en una conversa permanent entre el passat, el present i tot allò que encara està per arribar.
Quan una autora comprèn això, també canvia la seva manera d’escriure. Ja no necessita que cada personatge sigui coherent en tot moment. Entén que les contradiccions no són errors de construcció, sinó una de les formes més recognoscibles de la realitat. Les persones no canviem perquè un dia decidim ser diferents. Canviem perquè la vida ens va desplaçant lentament, gairebé sense que ens n’adonem. La literatura respecta aquest moviment i el converteix en una de les seves principals fonts de veritat.
És també per això que les grans novel·les continuen creixent després de ser llegides. Quan hi tornem al cap dels anys, descobrim personatges diferents dels que recordàvem. Ells no han canviat. Qui ha canviat és el lector. El llibre continua viu perquè les persones que el llegeixen també continuen transformant-se. Aquesta és una de les meravelles de la literatura: mai no es deixa llegir exactament de la mateixa manera.
És aquesta mirada la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen per fixar definitivament els personatges, sinó perquè cada autora pugui continuar descobrint-los durant tot el procés d’escriptura. Moltes vegades el canvi més important no consisteix a inventar un protagonista nou, sinó a comprendre que aquell que ja existia encara tenia una part desconeguda que el manuscrit no havia revelat.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita construir una arquitectura més sòlida. Hi ha qui ha d’aprendre a confiar més en els seus personatges i deixar que respirin sense voler controlar totes les seves decisions. Hi ha qui arriba amb una novel·la molt avançada i descobreix que el llibre encara pot créixer perquè els personatges continuen transformant-se davant dels seus ulls. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit madura al mateix ritme que madura la mirada de qui l’escriu.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només en quin punt és el manuscrit. Ens interessa descobrir si els personatges encara tenen espai per sorprendre la seva autora. Una escola artesana acompanya aquesta evolució perquè sap que les millors novel·les són les que continuen descobrint persones noves allà on semblava que ja no quedava res per revelar.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest treball dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen dimensions completament noves dels seus personatges quan comparteixen el manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors no veuen els personatges com els veu l’autora després de mesos de convivència. Arriben al llibre amb una mirada neta i detecten matisos, contradiccions i possibilitats que ella ja no podia veure. Aquest diàleg manté el manuscrit viu i recorda que una persona sempre és més gran que qualsevol definició.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps també deixa de pensar que les persones poden quedar explicades per una sola etapa de la seva vida, una decisió o una etiqueta. Comprèn que tots continuem transformant-nos mentre vivim, que sempre hi ha una part de nosaltres que encara no coneixem i que potser mai no arribarem a conèixer del tot. La literatura no ens demana que resolguem aquest misteri. Ens convida a habitar-lo amb curiositat, amb paciència i amb el respecte que mereix qualsevol vida que continua, dia rere dia, escrivint-se.
