Quan una autora comença a escriure, és normal que vulgui construir una novel·la important. Busca conflictes intensos, personatges plens de matisos i escenes capaces de commoure el lector. És una aspiració legítima. El problema és que, sovint, aquesta voluntat de crear profunditat acaba produint l’efecte contrari. Les escenes es carreguen d’explicacions, els personatges semblen massa conscients del que els passa i els diàlegs intenten dir més coses de les que una persona diria mai.
La literatura gairebé sempre ens porta en una altra direcció. Amb els anys descobrim que la profunditat no és una capa que afegim al text. És una conseqüència de la mirada. Una mateixa escena pot resultar completament superficial o extraordinàriament rica segons la capacitat de l’autora per observar el que hi està passant de veritat.
Per això les grans novel·les no acostumen a buscar moments excepcionals. Moltes vegades treballen amb situacions que qualsevol lector ha viscut: una conversa a la cuina, un viatge en cotxe, una visita a un hospital, una trobada familiar. El que converteix aquestes escenes en literatura no és el que hi passa, sinó la manera com són observades. L’autora no força cap significat. Té la paciència suficient perquè aquest significat aparegui sol, gairebé sense fer soroll.
És una diferència subtil, però decisiva. Quan intentem fabricar profunditat, el lector nota l’esforç. Té la sensació que el text vol impressionar-lo. En canvi, quan la profunditat neix d’una observació precisa, gairebé sembla inevitable. El lector arriba a una emoció o a una comprensió sense que ningú li indiqui el camí. És ell qui fa el descobriment, i per això el recorda molt més temps.
Aquest és també un dels motius pels quals escriure exigeix tantes relectures. No perquè la primera versió sigui dolenta, sinó perquè encara mira massa de pressa. Cada nova lectura elimina una explicació innecessària, descobreix una contradicció que havia passat desapercebuda o permet entendre millor el silenci d’un personatge. La novel·la no es fa més profunda perquè hi afegim coses. Moltes vegades es fa més profunda perquè aprenem a retirar tot allò que impedia veure el que ja hi era.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen per complicar els manuscrits ni per convertir-los en textos artificiosament sofisticats. Existeixen perquè cada autora desenvolupi una mirada més fina sobre el seu propi llibre. Quan la mirada canvia, també canvien les escenes, els personatges i fins i tot el ritme de la novel·la, sense necessitat de recórrer a grans artificis.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la veu narrativa. Hi ha qui encara busca la profunditat en els grans conflictes i descobreix que també pot aparèixer en els gestos més petits. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i entén que el treball pendent no consisteix a afegir escenes noves, sinó a mirar d’una altra manera les que ja existeixen. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada llibre demana un temps diferent per revelar tot el que conté.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només què explica el seu manuscrit. Ens interessa sobretot com està mirant allò que explica. Una escola artesana acompanya aquesta transformació perquè sap que els grans llibres no neixen d’una tècnica espectacular, sinó d’una mirada que ha après a observar amb més precisió.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquest procés dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen nous matisos quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè cada lectora detecta aspectes diferents del mateix text. Una s’atura en un detall aparentment insignificant, una altra dona importància a un silenci i una tercera identifica una emoció que l’autora encara no havia sabut llegir. Aquest intercanvi no fabrica profunditat. La posa al descobert.
Amb els anys hem comprovat que aquesta és també una manera de viure. Qui aprèn a escriure així deixa d’esperar que la profunditat aparegui només en els grans esdeveniments. Comença a trobar-la en les converses quotidianes, en els petits gestos, en les contradiccions que abans passaven desapercebudes. Descobreix que la literatura no consisteix a embellir la realitat ni a convertir-la en una cosa extraordinària. Consisteix a mirar-la amb tanta atenció que, finalment, ens revela una complexitat que sempre hi havia estat, esperant que algú tingués la paciència suficient per veure-la.
