Quan una autora comença a escriure, acostuma a pensar que la realitat és el centre de la novel·la. El seu objectiu sembla senzill: explicar què va passar, en quin ordre i per què.
Però la literatura aviat la porta cap a una altra pregunta.
Com recorda aquell personatge el que va passar?
Perquè entre els fets i la memòria sempre hi ha una narració.
Les persones no conservem la vida tal com ha estat. La reorganitzem constantment. Donem més importància a unes escenes que a unes altres. Oblidem detalls essencials. Convertim petites converses en grans moments fundacionals i esborrem experiències que van ocupar anys sencers. Sense adonar-nos-en, escrivim la novel·la de la nostra pròpia vida.
La literatura observa aquest procés.
I el converteix en matèria narrativa.
Quan una autora escriu durant molts anys, deixa d’interessar-se només pels esdeveniments. Comença a seguir la història interior que cada personatge construeix per explicar-se aquests esdeveniments. Descobreix que dues persones poden conviure dins del mateix llibre i habitar dues novel·les completament diferents, encara que hagin compartit exactament els mateixos fets.
És aquí on apareix la profunditat.
No en la realitat.
Sinó en la manera de donar-li forma.
Aquest descobriment transforma també la construcció dels personatges. Les seves contradiccions deixen de semblar errors. Formen part del relat que necessiten explicar-se per continuar vivint. De vegades protegeixen una ferida. De vegades sostenen una esperança. De vegades amaguen una culpa que encara no saben mirar de cara.
La novel·la no els jutja.
Els escolta.
També el lector participa d’aquest moviment. Mentre observa els relats que els personatges construeixen sobre la seva vida, inevitablement comença a preguntar-se quin relat ha construït ell mateix. Quins records ha exagerat. Quines absències ha silenciat. Quines explicacions continua repetint des de fa anys.
La literatura no li ofereix una resposta.
Li ofereix una mirada.
És aquesta manera d’entendre l’escriptura la que sosté el Mètode Mandarina del Campus Lolita. Els grills no existeixen només perquè cada autora aprengui a construir una trama sòlida. Existeixen perquè descobreixi quin relat interior sosté cadascun dels seus personatges. Moltes vegades una novel·la es transforma completament quan deixa de preguntar-se què ha passat i comença a preguntar-se quina història necessita explicar-se cada protagonista per continuar vivint.
Per això també treballem amb recorreguts literaris adaptats al procés de cada autora. Hi ha qui necessita consolidar la construcció dels personatges. Hi ha qui encara escriu només els fets. Hi ha qui arriba amb una novel·la gairebé acabada i descobreix que el gran treball pendent consisteix a construir amb molta més precisió el relat interior que dona coherència a tota la història. Cada recorregut acompanya aquest procés perquè cada manuscrit necessita entendre que les persones no viuen només els esdeveniments. Viuen, sobretot, la narració que en fan.
Quan una persona ens demana orientació, acostumem a començar per la pàgina on expliquem quin recorregut et proposem segons el teu moment literari. No ens interessa només saber què passa als personatges. Ens interessa descobrir quina novel·la s’estan explicant sobre la seva pròpia existència. Una escola artesana acompanya aquest procés perquè sap que les grans històries no estan fetes només d’accions. Estan fetes de les interpretacions que permeten als personatges continuar avançant.
Algunes autores prefereixen aprofundir en aquesta arquitectura dins de l’Immersiu Propi del Campus Lolita. Altres descobreixen aquesta profunditat quan comparteixen el seu manuscrit al Grup de Lectures per Zoom per a textos avançats o acabats. Les lectures compartides tenen una força extraordinària perquè els lectors sovint detecten que els personatges expliquen una història sobre si mateixos mentre el llibre n’està explicant una altra de molt més profunda. Aquesta tensió és una de les grans fonts de complexitat narrativa. El lector veu allò que el personatge encara no pot veure.
Amb els anys hem comprovat que aquest és un dels aprenentatges més profunds que ofereix la literatura. Qui escriu durant molt de temps deixa de pensar que la realitat és el material principal d’una novel·la i comença a entendre que el material autèntic són els relats amb què intentem donar sentit a aquesta realitat. Comprèn que tota vida és, en part, la història que ens expliquem sobre nosaltres mateixos. I potser aquesta és una de les funcions més delicades de la literatura: ajudar-nos a escoltar aquest relat, comprendre d’on neix i, quan arriba el moment, tenir el coratge d’escriure’l d’una altra manera.
