Una de les idees més esteses sobre l’escriptura és que s’ha de fer sola. I és veritat. Ningú no pot escriure per tu. Ningú no pot prendre les decisions importants d’una obra. Ningú no pot descobrir què estàs intentant explicar. Però d’aquí a pensar que tot el procés s’ha de viure en solitud hi ha una diferència enorme. De fet, moltes persones abandonen projectes no perquè no siguin capaces d’escriure’ls, sinó perquè passen massa temps soles amb els seus dubtes.

Això és exactament el que intenta evitar l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors. No es tracta de tenir algú que et corregeixi els textos. No es tracta de tenir algú que et digui què has de fer. No es tracta de tenir algú que jutgi constantment la teva feina. Es tracta de tenir una persona preparada per ajudar-te a entendre què està passant dins del teu procés creatiu quan tu mateixa deixes de veure-ho amb claredat.

Moltes persones arriben al Campus perquè volen aprendre a escriure un llibre i imaginen que el més difícil serà escriure les pàgines. Amb el temps descobreixen que no és exactament així. El més difícil acostuma a ser conviure amb la incertesa. No saber si vas bé. No saber si una decisió és encertada. No saber si aquella escena funciona. No saber si t’estàs perdent. No saber si has de continuar o canviar de direcció.

Aquestes preguntes formen part de qualsevol procés creatiu.

No són un error.

No són un senyal que no serveixis per escriure.

Són part del camí.

Però això no vol dir que les hagis d’afrontar sempre sola.

Per això existeix l’acompanyament.

Al Campus treballem amb el Mètode Mandarina i això també condiciona la manera com entenem l’acompanyament. No ens interessa gaire la figura tradicional del professor que transmet coneixement mentre l’alumna escolta. Ens interessa molt més la figura de la persona que ajuda a observar. La persona que acompanya. La persona que fa preguntes. La persona que ajuda a veure el que ja tens davant però que potser encara no has sabut identificar.

Aquesta és una diferència important.

Perquè l’objectiu no és generar dependència.

L’objectiu és generar criteri.

No volem que necessitis sempre una altra persona per decidir què fer amb el teu text. Volem que progressivament siguis tu qui desenvolupi aquesta capacitat. Però també sabem que arribar fins aquí requereix temps, pràctica i moltes converses.

L’acompanyament apareix principalment en dos dels tres recorreguts per aprendre a escriure que ofereix el Campus.

Al Recorregut Total hi ha una facilitadora de procés creatiu. És una figura pensada per estar disponible quan apareix una necessitat concreta. Un dubte important. Una dificultat. Una decisió narrativa. Un bloqueig. Una situació que t’impedeix avançar. La facilitadora no substitueix el teu criteri. T’ajuda a construir-lo.

Moltes persones pensen que utilitzaran aquest servei només de tant en tant. I sovint és així. Però també descobreixen que saber que hi és canvia completament la manera de relacionar-se amb el projecte. Perquè desapareix aquella sensació d’estar completament sola davant d’un problema que sembla irresoluble.

Al Recorregut Immersiu l’acompanyament és diferent. Més continuat. Més profund. Durant un any, una mestra formada en el Mètode Mandarina segueix el projecte perquè pugui créixer amb coherència, rigor i profunditat. No es tracta de controlar el procés. Es tracta d’acompanyar-lo. D’ajudar a veure el que apareix. D’ajudar a identificar patrons. D’ajudar a entendre per què algunes decisions funcionen i d’altres no.

Moltes vegades la diferència entre abandonar una obra i acabar-la no és una qüestió de talent.

És una qüestió d’acompanyament.

Perquè hi ha moments en què totes les persones dubtem.

Totes.

També les que publiquen.

També les que tenen experiència.

També les que semblen molt segures.

La diferència és que algunes tenen eines per travessar aquests moments i d’altres no.

Per això l’acompanyament no és un luxe.

És una eina de treball.

També és important entendre què no és aquest acompanyament. No és una correcció permanent. No és una revisió de cada frase. No és un sistema de validació constant. No és una garantia que tot el que escrius funcionarà. De fet, moltes vegades l’acompanyament consisteix precisament a ajudar-te a tolerar la incertesa, a conviure amb les preguntes i a continuar treballant sense tenir totes les respostes.

Això és especialment important perquè la majoria de persones arriben carregades d’autoexigència. Volen fer-ho bé des del primer dia. Volen prendre sempre la decisió correcta. Volen evitar els errors. Però una obra no creix així. Una obra creix explorant, equivocant-se, corregint, tornant enrere i provant camins diferents.

L’acompanyament ajuda a sostenir aquest procés sense que la por acabi paralitzant-lo.

També ajuda a adaptar l’aprenentatge a la realitat de cada persona. No tothom disposa del mateix temps. No tothom té les mateixes circumstàncies. No tothom escriu amb la mateixa intensitat. Per això el Campus funciona com una escola artesana d’escriptura. Perquè no treballem amb persones estàndard. Treballem amb vides reals.

Hi ha alumnes que escriuen cada dia.

Hi ha alumnes que només poden escriure els caps de setmana.

Hi ha alumnes que travessen moments molt exigents.

Hi ha alumnes que necessiten aturar-se durant un temps.

I totes continuen tenint un lloc.

Per això també és tan important que puguis començar quan vulguis. Perquè els processos creatius no apareixen quan ho decideix un calendari acadèmic. Apareixen quan apareixen. I l’acompanyament ha de poder adaptar-se a aquesta realitat.

Una altra de les coses que reforça aquest treball són els grups mensuals de lectura. Encara que no formen part estrictament de l’acompanyament individual, moltes persones els viuen com una prolongació natural d’aquest procés. Perquè escoltar altres textos, compartir dubtes i observar com treballen altres persones ajuda també a entendre millor la pròpia obra.

I hi ha encara una última qüestió.

L’acompanyament no existeix perquè desconfiem de la teva capacitat.

Existeix perquè hi confiem.

Si no confiéssim en la teva capacitat, et donaríem instruccions. Et diríem què has de fer. Et marcaríem un camí tancat.

Fem exactament el contrari.

Et fem preguntes.

T’ajudem a observar.

T’ajudem a pensar.

T’ajudem a mirar.

Perquè creiem que les respostes importants acostumen a aparèixer dins de l’obra i dins de la persona que l’està escrivint.

L’acompanyament consisteix, precisament, a ajudar-te a arribar fins aquí.

Per això forma part del cor del Campus Lolita.

Per això és una de les diferències més importants respecte a moltes altres escoles.

I per això moltes persones descobreixen que no era exactament ajuda el que necessitaven.

El que necessitaven era una mirada compartida capaç d’acompanyar-les mentre aprenien a construir la seva pròpia.