Fa uns anys, quan algú ens preguntava què era exactament el Campus Lolita, responíem que era una escola d’escriptura. I és veritat. Però amb el temps vam entendre que aquella definició era insuficient. Perquè hi ha moltes escoles d’escriptura. Algunes de magnífiques. I nosaltres no acabàvem de sentir-nos representades per la manera com moltes d’elles entenien l’aprenentatge. No perquè ho fessin malament. Simplement perquè nosaltres intentàvem construir una altra cosa.

Per això vam començar a utilitzar una expressió que encara avui ens sembla la més precisa: una escola artesana d’escriptura.

La paraula artesana no és decorativa. No és una manera bonica de presentar-nos. És una manera de treballar. I sobretot és una manera de mirar les persones que arriben al Campus.

Quan pensem en una producció industrial, pensem en processos repetibles. Pensem en peces que passen per les mateixes fases. Pensem en estructures pensades perquè tot funcioni igual. És lògic. És eficient. Però la creació literària no funciona així. Les persones no funcionen així. Les obres no funcionen així.

Cada persona arriba amb una història diferent.

Cada persona arriba amb una vida diferent.

Cada persona arriba amb unes preguntes diferents.

I cada obra necessita una cosa diferent.

Per això ens costa imaginar una única manera correcta d’aprendre a escriure.

Moltes persones arriben perquè volen aprendre a escriure un llibre. Però quan comencem a parlar amb elles descobrim que darrere d’aquesta frase aparentment simple hi ha realitats completament diferents. Hi ha qui vol escriure una novel·la que fa vint anys que l’acompanya. Hi ha qui necessita entendre una experiència que l’ha marcat. Hi ha qui vol explicar una història familiar. Hi ha qui arriba amb una obra començada. Hi ha qui encara no sap què vol escriure però sap que vol escriure.

Com podríem oferir exactament el mateix procés a totes aquestes persones?

No tindria cap sentit.

Per això una de les bases del Campus és el respecte pels ritmes individuals. No perquè pensem que tot s’hi val. No perquè creguem que no cal disciplina. Sinó perquè la disciplina només és útil quan pot conviure amb la realitat. I la realitat de cada persona és diferent.

Hi ha alumnes que poden dedicar hores cada setmana al seu projecte.

Hi ha alumnes que només poden trobar una estona els diumenges.

Hi ha alumnes que travessen períodes molt intensos de feina.

Hi ha alumnes que estan cuidant familiars.

Hi ha alumnes que conviuen amb malalties.

Hi ha alumnes que estan reconstruint la seva vida després d’una crisi.

I totes continuen sent escriptores.

Aquesta és una de les raons per les quals al Campus pots començar quan vulguis. No perquè sigui una estratègia comercial. No perquè sigui més còmode per a nosaltres. Sinó perquè forma part de la mateixa filosofia. Si les persones són diferents, també ho són els moments en què necessiten començar.

Ens costa entendre per què una persona que sent la necessitat d’escriure al març hauria d’esperar fins al setembre. Ens costa entendre per què una obra hauria d’esperar que s’obri una convocatòria. Ens costa entendre per què una escola hauria d’obligar la vida a adaptar-se a la seva estructura.

Preferim intentar fer el contrari.

Una altra característica d’una escola artesana d’escriptura és que treballa amb processos i no només amb continguts. És una diferència important. Moltes escoles ofereixen cursos excel·lents sobre personatges, estructura, veu narrativa o construcció de diàlegs. Tot això és útil. Però nosaltres hem descobert que el problema principal de moltes persones no és que els faltin coneixements. El problema és que no saben què fer amb aquests coneixements quan arriben al seu propi text.

Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no intenta acumular eines. Intenta ajudar-te a entendre què està passant dins de la teva obra. Intenta ajudar-te a desenvolupar una mirada pròpia. Intenta ajudar-te a construir criteri.

Quan diem que som una escola artesana, també volem dir que no treballem amb una única manera d’aprendre. Per això existeixen els tres recorreguts per aprendre a escriure. No perquè vulguem oferir més productes. Sinó perquè hem comprovat que les persones necessiten coses diferents.

Hi ha qui funciona molt bé sola.

Hi ha qui necessita conversa.

Hi ha qui necessita una mirada sostinguda.

Hi ha qui necessita temps.

Hi ha qui necessita profunditat.

Per això existeix el Recorregut Autònom.

Per això existeix el Recorregut Total.

Per això existeix el Recorregut Immersiu.

No són tres nivells de prestigi.

Són tres maneres diferents d’acompanyar persones diferents.

Aquesta idea d’acompanyament és també profundament artesana. Perquè no ens interessa gaire la figura de l’expert que reparteix respostes. Ens interessa molt més la figura de la persona que ajuda a observar. Per això l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors ocupa un lloc tan important dins del Campus. No perquè les alumnes necessitin algú que decideixi per elles. Sinó perquè moltes vegades necessiten una mirada externa que les ajudi a veure allò que elles mateixes encara no poden veure.

Això també explica per què ens costa tant parlar de talent. La paraula talent sovint dona a entendre que algunes persones estan destinades a escriure i altres no. Nosaltres veiem una altra cosa. Veiem persones que observen més o menys. Veiem persones que han tingut més o menys oportunitats. Veiem persones que han desenvolupat eines diferents. Veiem persones que han après a confiar més o menys en la seva mirada.

Per això preferim parlar de processos.

Els processos es poden treballar.

Els processos es poden comprendre.

Els processos es poden acompanyar.

També hi ha una dimensió ètica en aquesta idea d’escola artesana. Ens costa imaginar una escola que parli de processos personals profunds i que al mateix temps deixi fora persones simplement per motius econòmics. Per això existeixen les beques d’escriptura. No com una acció puntual ni com una campanya. Formen part de la manera com entenem el projecte. Perquè creiem que la literatura no hauria de convertir-se en un privilegi reservat a qui té una situació econòmica determinada.

També per això ens importa tant la comunitat. No una comunitat construïda a partir del soroll o de la competició. Una comunitat construïda a partir de l’escolta. Els grups mensuals de lectura existeixen precisament per això. Perquè una obra creix quan és escoltada. Perquè una pregunta encertada pot canviar la manera de mirar un text. Perquè moltes vegades aprenem tant llegint les dificultats dels altres com observant les nostres.

Al final, quan diem que el Campus és una escola artesana d’escriptura, el que estem intentant dir és una cosa molt simple. No treballem amb alumnes abstractes. Treballem amb persones. No treballem amb exercicis desconnectats. Treballem amb obres. No treballem amb itineraris rígids. Treballem amb vides reals.

I això implica acceptar que cada procés és diferent.

Que cada obra és diferent.

Que cada persona és diferent.

I que precisament aquí, en aquesta diferència, és on acostuma a aparèixer la literatura més interessant.

Per això existeix el Campus Lolita. Per això treballem amb el Mètode Mandarina. Per això pots començar quan vulguis. Per això existeixen els tres recorreguts per aprendre a escriure. Per això oferim acompanyament individual per a escriptores i escriptors. I per això continuem defensant la idea d’una escola que no intenta fabricar escriptores en sèrie, sinó ajudar cada persona a construir una obra pròpia d’una manera honesta, rigorosa i profundament humana.