Una de les frases que sentim més sovint és aquesta: «M’hauria agradat començar aquest any, però ja faig tard». La segona acostuma a ser: «Esperaré al setembre». I la tercera: «Quan tingui més temps». El problema és que moltes persones porten anys dient exactament el mateix. Esperen setembre. Esperen les vacances. Esperen que els fills creixin. Esperen acabar una etapa de feina. Esperen trobar més hores. Esperen sentir-se preparades. Esperen tenir una idea millor. Esperen tenir més confiança. I mentrestant passa una cosa molt senzilla: no comencen.
Al Campus vam decidir fa molts anys que no volíem construir una escola basada en l’espera. Per això una de les característiques que més ens diferencia és que pots començar quan vulguis. Pot semblar una qüestió logística. No ho és. És una manera completament diferent d’entendre l’aprenentatge i també una manera completament diferent d’entendre la vida.
La majoria d’escoles funcionen amb convocatòries. És normal. Organitzativament és més fàcil. Es crea un grup. Es fixa una data d’inici. Es fixa una data final. I totes les persones han d’adaptar-se a aquell calendari. Però la realitat és que els processos creatius no funcionen així. Ningú no decideix escriure només al setembre. Ningú no tria quan apareix una necessitat creativa. Ningú no controla quan una història comença a demanar espai.
Hi ha persones que arriben després d’una separació. Hi ha persones que arriben després d’una malaltia. Hi ha persones que arriben quan els fills es fan grans. Hi ha persones que arriben després d’anys d’ajornar un projecte. Hi ha persones que arriben perquè han entès que si continuen esperant el moment perfecte, probablement no començaran mai. I per això ens sembla absurd obligar-les a esperar mesos per començar un procés que necessiten avui.
Aquesta manera de treballar està directament relacionada amb el Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no parteix de la idea que totes les persones han d’avançar igual. Parteix de la idea contrària. Cada persona arriba amb una història diferent, una experiència diferent, unes necessitats diferents i un moment vital diferent. Per tant, també necessita un ritme diferent.
Quan una persona vol aprendre a escriure un llibre acostuma a pensar que el més important és trobar temps per escriure. Però amb els anys hem descobert que això no és exactament així. El més important és trobar una manera sostenible de relacionar-se amb el projecte. Una manera que pugui conviure amb la vida real. Perquè la majoria de persones no viuen retirades en una casa davant del mar escrivint vuit hores al dia. Tenen feina. Tenen família. Tenen preocupacions. Tenen responsabilitats. Tenen cansament. I precisament per això necessiten un model d’aprenentatge que no els exigeixi convertir-se en una altra persona per poder escriure.
Aquest és un dels motius pels quals existeixen els tres recorreguts per aprendre a escriure. No totes les persones necessiten el mateix tipus de compromís ni el mateix nivell de suport. Hi ha qui prefereix avançar sola. Hi ha qui necessita una mirada externa. Hi ha qui vol un seguiment més profund. El Campus no intenta uniformitzar aquests processos. Intenta respectar-los.
Quan diem que pots començar quan vulguis no vol dir només que les inscripcions estan obertes. Vol dir que no creiem que l’aprenentatge hagi de funcionar com una carrera. No creiem que hi hagi un moment correcte per començar. No creiem que les persones hagin d’adaptar-se a una estructura acadèmica per poder escriure. Creiem exactament el contrari: que l’escriptura ha de poder adaptar-se a la realitat de cada persona.
Per això hi ha alumnes que entren al gener. D’altres al març. D’altres al juliol. D’altres a l’octubre. I totes comparteixen una mateixa experiència: han deixat d’esperar. Han deixat de pensar que algun dia tindran més temps, més energia o més confiança. Han decidit començar amb el que tenen avui.
Aquesta idea sembla senzilla, però transforma completament la relació amb l’escriptura. Perquè moltes vegades el problema no és escriure. El problema és continuar posposant l’acte d’escriure. Continuar pensant que el futur ens regalarà unes condicions ideals que gairebé mai no arriben. Continuar imaginant que un dia desapareixeran els dubtes, les obligacions i el cansament. I la realitat és que gairebé mai desapareixen.
També per això existeix l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors. Perquè hi ha moments en què una persona necessita conversa. Necessita orientació. Necessita entendre què està passant. Necessita algú que l’ajudi a veure el text des d’una altra perspectiva. No perquè no sigui capaç de fer-ho sola, sinó perquè crear també implica perdre’s de tant en tant.
Una altra conseqüència important d’aquest model és que desapareix la sensació d’haver fet tard. És una sensació molt habitual. Arriben persones de cinquanta anys pensant que haurien d’haver començat als trenta. Arriben persones de seixanta anys pensant que haurien d’haver començat als quaranta. Arriben persones de trenta anys pensant que ja és massa tard. Però la realitat és que la literatura no funciona així. La literatura no té una edat correcta. Té preguntes. Té experiència. Té mirada. Té curiositat. I tot això pot aparèixer en moments molt diferents de la vida.
Per això el Campus funciona també com una escola artesana d’escriptura. Perquè no treballem amb grups homogenis ni amb trajectòries estàndard. Treballem amb persones reals. Persones que arriben amb vides complexes, ritmes diferents i necessitats diferents. I intentem construir un espai que respecti aquesta complexitat en lloc d’ignorar-la.
També és una manera de fer l’escriptura més accessible. Moltes persones no poden comprometre’s amb cursos que exigeixen una presència fixa durant mesos. Moltes no saben com estarà la seva vida d’aquí a sis mesos. Moltes conviuen amb responsabilitats que no poden preveure. Si l’única manera d’aprendre a escriure fos adaptar-se a una estructura rígida, moltes quedarien automàticament excloses. Nosaltres preferim fer el contrari. Preferim adaptar l’escola a la vida i no la vida a l’escola.
Aquesta mirada també explica l’existència de les beques d’escriptura. Perquè quan diem que volem una escola accessible no ens referim només als horaris. Ens referim també a les circumstàncies econòmiques. Creiem que les dificultats econòmiques han de poder formar part de la conversa. Creiem que les persones no haurien de quedar excloses automàticament d’un procés creatiu per una situació puntual.
Al final, començar quan vulguis no és una qüestió administrativa. És una manera d’entendre què significa aprendre. És una manera de reconèixer que les persones tenen ritmes diferents. Que la vida és complexa. Que la creativitat no funciona amb calendaris acadèmics. Que les històries apareixen quan apareixen. I que moltes vegades el pas més important no és escriure una pàgina ni acabar un capítol. El pas més important és deixar d’esperar.
Per això al Campus no et demanem que esperis setembre. No et demanem que esperis una convocatòria. No et demanem que esperis tenir més temps. No et demanem que esperis sentir-te preparada.
Et proposem una cosa molt més senzilla.
Començar. Quan ho necessitis. Quan ho decideixis. Quan el teu projecte t’ho demani.
Perquè probablement no hi haurà un moment perfecte.
Però sí que hi pot haver un primer pas.
