Una de les frases que més sentim és aquesta: «Si tingués més temps, escriuria.» Gairebé sempre es diu amb una barreja de resignació i esperança. Com si existís un futur en què la feina seria més tranquil·la, la família demanaria menys, els problemes serien més petits i, finalment, apareixerien aquelles hores llargues i silencioses que sempre hem imaginat necessàries per escriure una novel·la.
El problema és que aquest futur gairebé mai no arriba.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint pensa que el principal obstacle és el temps. Però al cap d’unes setmanes acostuma a descobrir una realitat molt diferent. Hi ha persones amb molt poc temps que escriuen amb una gran continuïtat. I n’hi ha que disposen de dies sencers i no aconsegueixen començar mai. La diferència gairebé mai no és la quantitat d’hores disponibles. És la manera com aquestes hores existeixen dins de la vida.
Perquè escriure no és una activitat que aparegui espontàniament entre dues reunions o després de sopar, quan ja no queda energia per a res més. Escriure necessita un lloc. Un ritme. Una relació estable amb el temps. Necessita deixar de ser una excepció perquè pugui convertir-se en una part natural de la setmana.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no ens interessa només que una persona acabi una novel·la. Ens interessa que, d’aquí a cinc anys, continuï escrivint. I això no depèn de la inspiració ni de la força de voluntat. Depèn d’haver construït una vida on escriure sigui possible sense haver de negociar-ho cada dia.
Vivim envoltades d’obligacions que tenen data, hora i conseqüències si no les complim. Les reunions. La feina. Les visites mèdiques. Les escoles. Els pagaments. Tot ocupa un espai clar dins del calendari. Escriure, en canvi, acostuma a quedar al final. Si sobra temps. Si no estem massa cansades. Si avui tenim ganes. I, quan funciona així, gairebé sempre acaba desapareixent.
No perquè no sigui important.
Precisament perquè ningú no l’està protegint.
Una novel·la necessita una cosa molt senzilla.
Que algú decideixi que també mereix un lloc dins de la vida.
No un lloc heroic.
No un lloc perfecte.
Només un lloc real.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure parteixen d’aquesta idea. Cada persona arriba amb una realitat diferent. Hi ha qui té criatures petites. Hi ha qui cuida els pares. Hi ha qui treballa moltes hores. Hi ha qui només disposa d’alguns matins o d’algunes nits. El nostre objectiu no és que totes escriguin igual. És ajudar cadascuna a descobrir quin ritme és sostenible perquè el projecte continuï viu durant mesos i anys.
Perquè el problema no és escriure molt un cap de setmana.
El problema és continuar escrivint quan aquell cap de setmana ja ha passat.
També hi ha una altra idea que ens sembla important. Moltes persones pensen que escriure exigeix grans blocs de temps. Esperen tres hores seguides. Un matí sencer. Unes vacances. I mentre aquestes condicions no arriben, el projecte queda aturat. Però una novel·la no només creix quan escrius. També creix mentre rellegeixes una escena. Mentre prens una nota. Mentre observes una conversa. Mentre descobreixes una pregunta nova. La relació amb una obra no desapareix perquè avui només tinguis trenta minuts.
El que mata moltes novel·les no és la manca de temps.
És la discontinuïtat.
És començar de zero cada vegada.
És haver de recordar constantment on eres perquè fa tres setmanes que no obres el manuscrit.
Per això és tan important construir una manera de conviure amb el projecte.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé tan útil. Perquè moltes vegades el problema no és literari. És d’organització. És de ritme. És de relació amb el procés. Una conversa pot ajudar a trobar una manera molt més realista de sostenir una obra que no pas intentar encaixar-la dins d’una vida imaginària que probablement mai no existirà.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè la vida tampoc no comença al setembre. Les persones ens enamorem al febrer, canviem de feina al novembre, tenim una idea al maig i necessitem començar una novel·la un dimarts qualsevol. No tenia gaire sentit demanar-te que esperessis mesos per començar una cosa que ja està viva dins teu.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no només ensenya a escriure. Ajuda a construir una vida on escriure pugui continuar existint quan s’acabi el curs, quan canviï la feina, quan arribin dificultats o quan la inspiració desaparegui durant unes setmanes. Perquè una novel·la no necessita una vida perfecta.
Necessita una vida que li faci un lloc.
I aquesta és una diferència enorme.
Al cap dels anys, quan mirem les persones que han aconseguit acabar una obra important, descobrim una cosa molt curiosa. No són necessàriament les que tenien més temps. Ni les que escrivien més ràpid. Ni les que vivien amb menys problemes.
Són les que van deixar de preguntar-se quan trobarien temps per escriure.
I van començar a construir una vida on escriure deixés de ser una excepció.
I es convertís, simplement, en una manera de viure.
