Hi ha persones que dubten abans d’escriure la primera frase. N’hi ha que dubten quan porten cinquanta pàgines. N’hi ha que dubten després d’haver acabat una novel·la sencera. I n’hi ha que continuen dubtant fins i tot després de publicar diversos llibres.
Els dubtes no desapareixen.
Canvien de forma.
Per això ens sorprèn tant que moltes persones continuïn esperant el dia en què, finalment, escriuran amb absoluta confiança. És una esperança molt estesa. Pensen que algun dia deixaran de qüestionar cada decisió. Que algun dia sabran exactament què estan fent. Que algun dia desapareixerà la inseguretat.
Aquest dia gairebé mai arriba.
I, curiosament, és una bona notícia.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint ens diu que el seu principal problema és la falta de confiança. Però després de parlar una estona acostumem a descobrir una altra cosa. El problema no és que dubti.
El problema és què fa amb aquests dubtes.
Hi ha persones que, quan dubten, deixen d’escriure.
Hi ha persones que obren un projecte nou.
Hi ha persones que tornen a començar des de zero.
Hi ha persones que es passen mesos corregint les primeres deu pàgines.
Hi ha persones que abandonen.
No perquè els dubtes siguin més grans.
Sinó perquè els interpreten com un senyal que alguna cosa va malament.
I aquí és on acostuma a començar el bloqueig.
Perquè els dubtes formen part de l’ofici.
No són una anomalia.
Són una conseqüència natural d’intentar construir alguna cosa que encara no existeix.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una de les seves funcions principals és ajudar-te a canviar la relació amb el dubte. No intentem eliminar-lo. Intentem entendre què està dient. Intentem distingir quan és una intuïció útil i quan és simplement por. Intentem convertir-lo en una eina d’observació en lloc d’un obstacle.
És una diferència enorme.
Perquè quan deixes de lluitar contra els dubtes, pots començar a escoltar-los.
I no tots expliquen la mateixa història.
Alguns assenyalen un problema real.
Altres només reflecteixen cansament.
Altres apareixen perquè estàs fent alguna cosa nova.
Altres simplement indiquen que l’obra està creixent.
Aprendre a distingir-los és una de les habilitats més importants que pot desenvolupar una escriptora.
També és una de les raons per les quals els tres recorreguts per aprendre a escriure existeixen. Perquè hi ha persones que necessiten més espai per pensar. Hi ha persones que necessiten una conversa puntual. Hi ha persones que necessiten una mirada sostinguda. Però totes comparteixen una mateixa realitat.
Totes dubten.
No hi ha un nivell a partir del qual els dubtes desapareguin.
El que canvia és la manera de conviure-hi.
També és molt habitual confondre confiança amb certesa.
Però són coses completament diferents.
La certesa gairebé no existeix en la literatura.
La confiança, en canvi, es pot construir.
No consisteix a saber que cada decisió és la correcta.
Consisteix a saber que, si una decisió no funciona, sabràs continuar treballant.
Aquesta és la diferència.
La confiança no neix perquè deixis d’equivocar-te.
Neix perquè deixes de tenir tanta por d’equivocar-te.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors té tant valor. Moltes vegades una persona arriba convençuda que la seva novel·la està fracassant. I, després d’una conversa, descobreix que simplement està travessant una etapa normal del procés. No perquè algú la tranquil·litzi. Sinó perquè algú l’ajuda a mirar el text amb una mica més de perspectiva.
La perspectiva transforma els dubtes.
No els elimina.
Els posa al seu lloc.
També és una de les raons per les quals pots començar quan vulguis. Perquè esperar a sentir-te segura és una de les formes més eficaces de no començar mai. La seguretat no acostuma a arribar abans. Arriba després de moltes hores de treball. Després de moltes pàgines. Després de moltes revisions.
No hi ha una altra drecera.
Una altra idea que ens sembla important és que els dubtes acostumen a créixer quan l’atenció està posada sobre nosaltres mateixes. Quan ens preguntem si som prou bones. Si tenim talent. Si estem a l’altura. Si agradarem. Si publicarem.
Però aquests dubtes perden força quan canviem la pregunta.
Quan deixem de mirar-nos a nosaltres.
I comencem a mirar l’obra.
Què necessita aquest personatge?
Què necessita aquesta escena?
Què necessita aquest llibre?
Aquest desplaçament sembla petit.
Canvia completament la manera de treballar.
També forma part de la idea d’una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no intenta fabricar persones segures de si mateixes. Intenta formar persones capaces de continuar treballant encara que els dubtes continuïn existint. Perquè això és el que passa també en qualsevol altre ofici. Ningú espera que una artesana deixi de dubtar. El que espera és que desenvolupi les eines necessàries per continuar fent bona feina malgrat els dubtes.
La literatura no és diferent.
Al final, potser la pregunta no és com deixar de dubtar.
Potser la pregunta és una altra.
Com puc escriure encara que avui dubti?
Com puc continuar treballant encara que no tingui totes les respostes?
Com puc seguir observant encara que no estigui segura?
Perquè gairebé totes les obres importants han estat escrites per persones que dubtaven.
La diferència és que van deixar de considerar el dubte una ordre d’aturar-se.
I van començar a considerar-lo una invitació a mirar una mica més a fons.
