Quan comencem una novel·la, gairebé totes imaginem el mateix recorregut. Tenim una idea. Comencem a escriure. La història avança. Arribem al final. Revisem una mica. I el llibre ja existeix.
És una imatge molt tranquil·litzadora.
També és una de les més allunyades de la realitat.
Perquè les bones novel·les gairebé mai no creixen així.
Creixen fent marrades.
Creixen equivocant-se.
Creixen canviant de direcció.
Creixen abandonant camins que semblaven imprescindibles.
Creixen descobrint que la novel·la que imaginàvem no era la que realment estàvem escrivint.
I això no és un problema.
És exactament el procés.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades s’espanta quan el projecte deixa d’assemblar-se al pla inicial. Creu que ha perdut el nord. Que s’ha equivocat. Que la història se li ha escapat de les mans.
Però moltes vegades el que està passant és molt més interessant.
La novel·la està començant a tenir vida pròpia.
Perquè hi ha una diferència enorme entre imaginar una obra i conviure-hi durant dos o tres anys.
Quan només l’imaginem, tot sembla coherent.
Quan hi vivim dins, apareixen contradiccions.
Els personatges comencen a prendre decisions que no esperàvem.
Una escena insignificant es converteix en el centre del llibre.
Una idea brillant deixa de tenir sentit.
Un personatge secundari creix.
Un capítol desapareix.
Una estructura sencera s’enfonsa.
I, de sobte, sembla que tot el que havíem planificat ja no serveix.
És un dels moments més difícils.
I també un dels més importants.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no intenta que les obres segueixin un recorregut perfecte. Intenta donar eines perquè puguis entendre què està passant quan el recorregut deixa de ser perfecte. Perquè una novel·la no és una autopista. És una investigació.
I tota investigació necessita perdre’s.
Quan una persona s’angoixa perquè ha canviat tres vegades el començament, nosaltres acostumem a fer-li una altra pregunta.
Has canviat el començament.
O has entès millor la novel·la?
Perquè són dues coses molt diferents.
Hi ha canvis que neixen de la inseguretat.
Però n’hi ha molts altres que neixen del coneixement.
La persona que avui revisa el primer capítol ja no és la mateixa que el va escriure fa un any.
Ha après coses.
Ha descobert preguntes.
Ha entès personatges.
Ha vist relacions que abans no existien.
És normal que el principi també canviï.
Seria estrany que no ho fes.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats precisament perquè puguis conviure amb aquesta realitat. No perquè et prometin una escriptura sense dubtes. Sinó perquè t’ajudin a distingir quan un canvi és una fugida i quan és un creixement. Aquesta diferència és una de les coses més difícils d’aprendre.
I també una de les més importants.
Hi ha persones que volen tenir-ho tot decidit abans de començar.
Necessiten saber exactament què passarà.
Com acabarà.
Quin serà el recorregut dels personatges.
És una necessitat molt comprensible.
Però moltes vegades impedeix que la novel·la respiri.
Perquè les obres també necessiten sorprendre qui les escriu.
Si tu ja ho saps absolutament tot des del principi, què descobriràs durant els dos anys següents?
També és habitual que una persona interpreti qualsevol canvi de direcció com un fracàs.
«He perdut sis mesos.»
«He llençat cent pàgines.»
«He començat de nou.»
Però aquesta mirada acostuma a ser injusta.
Perquè aquelles pàgines no han desaparegut.
Han construït la mirada amb què avui pots escriure les següents.
Sense aquell camí equivocat no hauries arribat fins aquí.
Això costa molt d’acceptar.
Vivim en una cultura que només valora el resultat.
Però les novel·les es construeixen també amb tot allò que acabem descartant.
Hi ha escenes que només existeixen per ensenyar-te alguna cosa.
Hi ha personatges que només apareixen perquè després puguis eliminar-los.
Hi ha capítols sencers que no arribaran mai a la versió definitiva.
I, malgrat això, han estat imprescindibles.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors esdevé tan útil. Perquè moltes vegades, quan una persona pensa que la novel·la s’ha descontrolat, el que necessita no és tornar enrere. Necessita entendre per què ha canviat. Necessita veure què està intentant dir ara aquella obra. Necessita descobrir si aquell aparent caos amaga, en realitat, una direcció més profunda.
I moltes vegades és així.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè una obra necessita temps. Però no només temps per escriure. Necessita temps per transformar-se. Necessita temps perquè l’autora també canviï. Necessita temps perquè apareguin preguntes que encara no existien.
No hi ha cap calendari capaç de controlar aquest procés.
Una altra idea que ens sembla fonamental és que les novel·les no es descobreixen totes al principi.
Es descobreixen mentre les escrius.
Això vol dir que cada decisió modifica totes les anteriors.
Cada escena nova obliga a rellegir les primeres.
Cada personatge nou transforma els antics.
Cada pregunta nova canvia el sentit de les preguntes anteriors.
És un organisme viu.
No un edifici que simplement vas construint segons uns plànols.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no intenta evitar les marrades. Intenta ensenyar-te a reconèixer quan una marrada és, en realitat, el camí correcte. Perquè les bones obres gairebé mai no neixen d’executar un pla perfecte. Neixen d’una persona capaç d’escoltar allò que la novel·la li va demanant mentre existeix.
Al final, quan rellegeixes una gran obra acabada, tot sembla inevitable.
Sembla que no podia ser d’una altra manera.
Però aquesta sensació és una il·lusió.
Darrere de cada pàgina hi ha hagut camins abandonats.
Personatges eliminats.
Capítols sencers desapareguts.
Canvis radicals.
Dubtes.
Errors.
Marxes enrere.
I gràcies a tot això, la novel·la ha acabat trobant el seu veritable camí.
No en línia recta.
Sinó exactament com acostumen a créixer totes les coses que valen la pena.
