Quan una persona comença a escriure una novel·la, una de les primeres preocupacions acostuma a ser aquesta: «No sé crear personatges.» És una por molt habitual. Busquen fitxes de personatges. Manuals. Preguntes per omplir. Edat. Color dels ulls. Menjar preferit. Infància. Aficions. Secrets. Traumes. Virtuts. Defectes. Al final acaben tenint deu pàgines d’informació sobre un personatge que continua sense semblar una persona.
Perquè un personatge no és la suma de les seves dades.
És la suma de les seves contradiccions.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades pensa que els personatges s’han d’inventar. Però nosaltres acostumem a plantejar una altra idea.
Els grans personatges gairebé mai no s’inventen.
S’observen.
No vol dir que estiguin copiats de persones reals.
Vol dir que neixen d’una manera de mirar les persones.
Perquè els éssers humans som molt més estranys del que solem escriure.
Una persona pot estimar profundament el seu fill i fer-li molt mal.
Pot ser extraordinàriament generosa i terriblement egoista.
Pot actuar amb una valentia immensa en un moment i acovardir-se completament l’endemà.
Pot dir una cosa i desitjar exactament la contrària.
Vivim plens de contradiccions.
I, tanmateix, quan escrivim, tendim a simplificar-les.
Construïm bons.
Construïm dolents.
Construïm persones coherents.
I la vida gairebé mai no funciona així.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no comença preguntant com és un personatge. Comença preguntant què observa aquest personatge, què necessita, què amaga, què no entén, què és incapaç de veure sobre ell mateix. Les persones no vivim definides per les nostres qualitats. Vivim definides per la manera com ens relacionem amb el món.
Quan una novel·la està plena de personatges massa coherents, alguna cosa acostuma a sonar falsa. No perquè siguin impossibles. Precisament perquè són massa possibles. Massa previsibles. Massa ordenats. Les persones reals ens passem la vida sorprenent-nos a nosaltres mateixes.
La literatura també hauria de permetre això.
Hi ha una pregunta que ens agrada molt fer.
Què fa aquest personatge quan ningú no el mira?
No què diu.
No què explica.
No què pensa d’ell mateix.
Què fa.
Perquè és allà on acostuma a aparèixer la persona.
No en el discurs.
En el comportament.
Les persones gairebé mai no som exactament allò que diem que som.
Som allò que repetim.
Som allò que evitem.
Som allò que callem.
Som allò que fem sense adonar-nos-en.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure dediquen molt temps a aquesta mirada perquè construir personatges no consisteix a acumular informació. Consisteix a aprendre a observar els comportaments humans. Una novel·la no necessita saber quin és el color preferit del protagonista si aquesta dada no explica res. En canvi, necessita entendre per què sempre arriba massa d’hora a les cites. Per què no suporta el silenci. Per què mai no acaba les frases. Per què sempre mira a terra quan menteix. Aquí és on comença la literatura.
També és molt habitual voler que els personatges siguin interessants.
Però aquesta no és la millor pregunta.
La pregunta és una altra.
Són humans?
Perquè una persona profundament humana sempre acaba interessant.
Una persona construïda per semblar interessant acostuma a cansar molt de pressa.
També hi ha una altra confusió molt freqüent.
Pensar que coneixem perfectament els nostres personatges abans de començar la novel·la.
Però gairebé mai és així.
Els personatges també es descobreixen escrivint.
També canvien.
També ens sorprenen.
També fan coses que no havíem previst.
I quan això passa, moltes persones s’espanten.
Nosaltres acostumem a alegrar-nos.
Perquè sovint és el senyal que aquell personatge comença a respirar.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan útil. Perquè moltes vegades una autora intenta explicar-nos com és un personatge i, mentre parla, descobrim que el personatge que descriu no és el mateix que apareix al manuscrit. Aquesta diferència és molt valuosa. Vol dir que la novel·la ja sap coses que l’autora encara no havia formulat.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè aprendre a construir personatges no és memoritzar una tècnica. És aprendre a mirar les persones durant tota la vida. Cada conversa. Cada família. Cada amistat. Cada ruptura. Cada contradicció es converteix en material d’observació. No per copiar ningú. Sinó per entendre una mica millor què significa ser humà.
Hi ha un moment molt bonic que arriba en gairebé totes les novel·les. És aquell en què l’autora deixa de controlar completament els seus personatges. No perquè facin qualsevol cosa. Sinó perquè comencen a actuar d’acord amb la seva pròpia lògica. Ja no responen als desitjos de l’autora. Responen a la vida que han anat construint dins del llibre.
Aquest és un dels grans plaers de l’escriptura.
També és així com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no ensenya a fabricar protagonistes. Ensenya a observar persones. A descobrir contradiccions. A desconfiar dels judicis ràpids. A entendre que ningú no és només bo ni només dolent. A construir personatges que no serveixin per demostrar una idea, sinó per investigar què significa viure.
Perquè els personatges que continuem recordant molts anys després gairebé mai no són els més espectaculars.
Són els més humans.
Els que s’equivoquen.
Els que es contradiuen.
Els que estimen malament.
Els que intenten fer-ho millor i no sempre ho aconsegueixen.
Els que, d’alguna manera estranya, ens acaben recordant una mica a nosaltres mateixes.
I això no passa perquè una autora els hagi inventat molt bé.
Passa perquè abans ha après a observar molt profundament les persones reals.
