Quan una persona comença a escriure acostuma a pensar que el més important és aprendre tècnica. Vol saber com es construeix un personatge. Com funciona una estructura. Com s’escriu un bon diàleg. Com es manté el ritme. Com es resol un conflicte narratiu. I és normal. La tècnica dona una sensació de seguretat. Fa pensar que, si aprenem prou recursos, arribarem a escriure una bona novel·la.
La realitat és molt més complexa.
Perquè arriba un moment en què dues persones coneixen exactament les mateixes tècniques.
I, malgrat això, una construeix una gran obra.
I l’altra no.
Què ha passat?
Ha aparegut una cosa molt més difícil d’explicar.
El criteri.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, gairebé sempre pensa que li falten eines. Però al cap d’un temps descobreix que el problema no és saber què es pot fer.
El problema és saber què convé fer en aquesta obra concreta.
I aquesta diferència ho canvia absolutament tot.
La tècnica et diu que existeixen moltes maneres de començar una novel·la.
El criteri et permet entendre quin començament necessita la teva.
La tècnica t’explica què és un personatge.
El criteri et permet veure que aquest personatge encara no està viu.
La tècnica t’ensenya què és un conflicte.
El criteri et permet descobrir quin és el conflicte que aquesta novel·la encara està amagant.
La tècnica respon preguntes generals.
El criteri respon preguntes particulars.
I la literatura sempre és particular.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no està pensat per acumular recursos. Està pensat per desenvolupar criteri. Perquè arriba un moment en què una escriptora deixa de preguntar-se què diu un manual i comença a preguntar-se què necessita aquesta obra.
Aquest és un canvi enorme.
És també el moment en què una persona deixa de buscar respostes fora.
I comença a trobar-les dins del text.
El criteri no consisteix a tenir opinions.
Consisteix a saber observar.
A veure què està passant de debò.
A distingir què és viu i què només sembla correcte.
A reconèixer quan una escena emociona perquè és necessària i quan emociona només perquè està ben escrita.
És una diferència molt subtil.
I també una de les més difícils d’aprendre.
Per això hi ha persones que escriuen durant molts anys sense acabar de desenvolupar-la.
Perquè el criteri no s’estudia.
S’entrena.
Una escena rere l’altra.
Una revisió rere l’altra.
Una obra rere l’altra.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats precisament perquè aquest criteri pugui anar creixent. No perquè memoritzis més conceptes. Sinó perquè cada vegada necessitis menys receptes i més observació. Perquè cada vegada puguis prendre decisions amb més autonomia. Perquè cada vegada depenguis menys de l’opinió dels altres.
Aquest és un dels grans objectius del Campus.
Que arribi un dia en què siguis tu qui pugui llegir la teva obra amb profunditat.
També hi ha una altra confusió molt habitual.
Pensar que el criteri consisteix a tenir molt bon gust.
No exactament.
El bon gust és una cosa.
El criteri és una altra.
Pots admirar una novel·la extraordinària i, malgrat això, no entendre encara què necessita la teva.
Pots reconèixer una gran obra.
I continuar sense saber construir-ne una.
Perquè el criteri no consisteix només a valorar.
Consisteix sobretot a decidir.
I decidir és molt més difícil.
Cada decisió implica renunciar a moltes altres.
Cada escena que mantens n’elimina unes altres.
Cada personatge que fas créixer obliga un altre a desaparèixer.
Cada frase que deixes fora també construeix l’obra.
El criteri viu en totes aquestes renúncies.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan valuós. No perquè una altra persona decideixi per tu. Precisament al contrari. Perquè t’ajuda a desenvolupar el teu propi criteri. A fer-te preguntes millors. A observar més profundament. A descobrir per què una decisió funciona i una altra no.
L’objectiu no és que depenguis sempre d’una mirada externa.
L’objectiu és que, amb el temps, aquesta mirada també sigui teva.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè el criteri no apareix al final d’un curs. Apareix mentre convius amb una obra. Mentre la revises. Mentre t’equivoques. Mentre canvies d’opinió. Mentre aprens a mirar allò que abans et passava desapercebut.
És un procés lent.
I és un procés que no s’acaba mai.
De fet, hi ha una cosa molt curiosa.
Com més criteri desenvolupa una escriptora, menys necessitat té de demostrar que en té.
Les decisions es tornen més silencioses.
Més precises.
Més necessàries.
Ja no escriu per impressionar.
Escriu per servir l’obra.
I aquest canvi és profundíssim.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no fabrica autores capaces de repetir tècniques. Forma persones capaces de prendre bones decisions. Persones capaces de llegir una obra amb profunditat. Persones capaces de distingir què és essencial i què és accessori. Persones capaces de continuar aprenent sense necessitat que algú els digui constantment què han de fer.
Perquè la tècnica es pot aprendre relativament de pressa.
El criteri necessita anys.
Necessita moltes lectures.
Moltes novel·les.
Moltes revisions.
Molts errors.
I, sobretot, necessita una cosa que no apareix gaire als manuals.
Humilitat.
La humilitat de continuar mirant una obra com si encara pogués ensenyar-te alguna cosa.
Perquè és exactament aquí on neixen les escriptores que, amb els anys, deixen de preguntar-se si escriuen bé.
I comencen a preguntar-se una cosa infinitament més interessant.
Si aquesta obra està arribant a ser tot allò que pot arribar a ser.
