És una de les primeres preguntes que moltes persones fan quan busquen una escola d’escriptura.
«Publicaré?»
És una pregunta completament legítima. Escriure una novel·la implica anys de feina. És normal voler saber què passarà després. Però també és una pregunta que amaga un risc molt gran. Sense adonar-nos-en, podem acabar construint tota una escola al voltant del mercat editorial en lloc de construir-la al voltant de la literatura.
I són dues coses completament diferents.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, nosaltres gairebé mai comencem parlant d’editorials. No perquè no siguin importants. Ho són. Però apareixen molt més endavant. Primer hi ha una pregunta molt més decisiva.
Existeix, encara, aquest llibre?
Perquè és molt difícil parlar de publicar una obra que encara no ha acabat de néixer.
Vivim en una època que converteix molt ràpidament qualsevol activitat en un producte. Escrius? Publica. Pintes? Ven. Graves vídeos? Monetitza. Tot sembla conduir immediatament cap al resultat visible. La literatura, en canvi, necessita protegir una etapa molt més fràgil. L’etapa en què una obra encara no sap què és. L’etapa en què la pregunta és molt més important que el mercat. L’etapa en què una autora encara està aprenent a mirar.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el nostre objectiu no és fabricar llibres publicables. És ajudar les persones a construir obres honestes, profundes i literàriament sòlides. Si una obra arriba a aquest punt, després ja parlarem de publicació. Però invertir aquest ordre acostuma a provocar el mateix problema. La novel·la comença a escriure’s pensant en què agradarà, què vendrà, què buscaran les editorials o què funciona en aquell moment.
I una obra així neix amb una càrrega molt difícil de sostenir.
Quan una autora escriu només per arribar a publicar, cada decisió es torna molt més insegura.
Aquest personatge agradarà?
Aquest final és prou comercial?
Aquest tema interessa?
Aquesta estructura és massa lenta?
Aquest llenguatge és massa literari?
Sense adonar-se’n, deixa d’escoltar la novel·la.
Comença a escoltar un mercat que canvia constantment.
Però les obres que continuem llegint trenta o cinquanta anys després gairebé mai no van néixer intentant encaixar en una tendència.
Van néixer intentant entendre una pregunta.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè la prioritat sigui sempre el procés d’escriptura. Perquè una autora que ha desenvolupat mirada, criteri i ofici podrà escriure moltes obres durant la seva vida. En canvi, una persona que només ha après a adaptar-se al mercat dependrà sempre que el mercat continuï buscant exactament el mateix.
És una diferència enorme.
També hi ha una altra idea que ens sembla important.
Publicar no converteix ningú en escriptora.
Igual que no publicar no converteix ningú en menys escriptora.
L’ofici no el decideix un contracte.
El construeix el treball.
El construeixen els anys.
El construeixen les revisions.
El construeixen les preguntes.
Confondre aquests dos plans acostuma a generar molta frustració. Hi ha persones que publiquen molt aviat i encara no han desenvolupat una mirada pròpia. I n’hi ha que triguen molts anys a publicar perquè estan construint una obra molt més profunda. El calendari editorial no sempre coincideix amb el calendari literari.
També és per això que no ens obsessiona publicar ràpid.
Ens obsessiona escriure millor.
La resta arribarà quan hagi d’arribar.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors té tant sentit. Moltes vegades una persona necessita sentir que encara és massa aviat per preocupar-se per les editorials. No perquè el seu llibre no tingui futur. Sinó perquè encara està descobrint quin llibre està escrivint. Posar el focus en la publicació massa aviat acostuma a empobrir aquest descobriment.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè l’objectiu no és arribar a una convocatòria concreta ni a una data editorial determinada. L’objectiu és començar el procés quan la necessitat d’escriure apareix. Les oportunitats editorials aniran canviant. La relació que construeixis amb l’escriptura pot durar tota la vida.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no promet publicar ningú. Promet una cosa molt més exigent. Ajudar-te a convertir-te en una autora capaç de sostenir una obra amb rigor, amb mirada i amb criteri. Perquè, si això passa, publicar deixarà de ser l’únic objectiu.
Es convertirà en una possible conseqüència.
I és molt diferent escriure perseguint una conseqüència que escriure perseguint una pregunta.
Al final, hi ha una idea que ens acompanya des del primer dia.
Les editorials publiquen llibres.
Nosaltres treballem perquè existeixin obres.
Perquè els llibres s’editen, es venen, es reediten o desapareixen.
Les obres, en canvi, continuen parlant amb les lectores molt després que el mercat hagi deixat de mirar-les.
I, si una escola d’escriptura ha de triar entre ensenyar a publicar o ensenyar a construir una obra que pugui continuar viva durant molts anys, nosaltres tenim molt clara la resposta.
Primer la literatura.
Després, si arriba, tot el que vingui al darrere.
