Vivim en una època obsessionada amb la velocitat. Tot ha de passar de pressa. Les empreses han de créixer ràpid. Les xarxes socials exigeixen resultats immediats. Les plataformes ens acostumen a consumir contingut cada vegada més de pressa. I, inevitablement, aquesta mateixa lògica ha acabat arribant a l’escriptura. Cada vegada és més habitual trobar promeses que asseguren que escriuràs una novel·la en trenta dies, acabaràs un llibre en un trimestre o aprendràs a escriure en unes poques setmanes.
Nosaltres no treballem així.
No perquè pensem que escriure lentament sigui millor.
No perquè defensem la lentitud com un valor moral.
Simplement perquè les obres no acostumen a obeir els calendaris.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, gairebé sempre arriba amb una certa pressa. És normal. Fa temps que hi pensa. Potser fa anys. Potser ha ajornat el projecte moltes vegades. Potser té por de tornar-lo a deixar per més endavant. Però molt sovint descobrim que aquesta urgència inicial acaba convertint-se en un problema.
Perquè una obra no creix millor perquè la pressionem.
Una obra creix millor quan aprenem a escoltar-la.
I això requereix temps.
No sempre molt temps.
Però sí el temps necessari.
Una de les idees centrals del Mètode Mandarina és que cada procés té el seu ritme. No perquè totes les obres siguin igual de complexes. No perquè totes les persones avancin igual. Sinó perquè la creació és una conversa constant entre el projecte i la persona que l’està construint. Hi ha moments d’acceleració. Hi ha moments d’estancament. Hi ha moments d’eufòria. Hi ha moments de dubte. I tots formen part del procés.
El problema apareix quan intentem eliminar qualsevol ritme que no sigui la velocitat.
Moltes persones arriben convençudes que si no avancen ràpidament estan fracassant.
Que si triguen massa estan fent alguna cosa malament.
Que si necessiten revisar una escena cinc vegades és perquè no saben escriure.
Que si tenen dubtes és perquè no tenen talent.
I gairebé sempre passa exactament el contrari.
Les preguntes solen indicar que alguna cosa està viva.
Els dubtes solen indicar que alguna cosa importa.
La revisió sol indicar que l’obra està creixent.
Per això ens costa tant entendre l’escriptura com una cursa.
També és una de les raons per les quals al Campus pots començar quan vulguis. Si realment creiem que cada procés és diferent, seria absurd obligar totes les persones a començar el mateix dia. Hi ha qui arriba preparada avui. Hi ha qui arribarà d’aquí a tres mesos. Hi ha qui necessita començar immediatament. Hi ha qui necessita una mica més de temps.
No hi ha una data correcta.
Hi ha un moment personal.
I aquest moment és diferent per a cadascú.
Aquesta mateixa idea explica l’existència dels tres recorreguts per aprendre a escriure. Hi ha persones que necessiten una gran autonomia. Hi ha persones que necessiten una mica més de suport. Hi ha persones que necessiten un seguiment profund. No perquè siguin millors o pitjors escriptores. Simplement perquè es troben en moments diferents del seu camí.
Una de les coses que observem més sovint és que les persones tenen molta més paciència amb qualsevol altre aprenentatge que amb l’escriptura. Ningú no espera dominar un instrument en tres mesos. Ningú no espera aprendre una llengua nova en quatre setmanes. Ningú no s’estranya si necessita anys per aprofundir en una disciplina complexa.
Però amb l’escriptura passa una cosa curiosa.
Moltes persones volen arribar abans d’haver començat.
Volen sentir-se segures abans d’escriure.
Volen saber què estan fent abans de començar a descobrir-ho.
Volen tenir una obra acabada abans d’haver construït l’obra.
I això genera una tensió enorme.
Perquè l’escriptura no funciona així.
L’escriptura és una pràctica.
És una relació.
És una manera de mirar.
És una manera de pensar.
I totes aquestes coses necessiten temps.
Això no significa treballar sense exigència. Al contrari. El Campus és un espai exigent. Però l’exigència no té res a veure amb la velocitat. Una obra pot avançar molt de pressa i no aprofundir en res. Una altra pot avançar lentament i transformar completament la mirada de qui l’està escrivint.
Nosaltres ens interessa molt més la segona possibilitat.
També per això existeix l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors. Perquè moltes vegades la funció principal de l’acompanyament no és empènyer una persona a córrer més. És ajudar-la a entendre què està passant. És ajudar-la a distingir entre una dificultat real i una exigència impossible. És ajudar-la a reconèixer quan necessita insistir i quan necessita escoltar.
Aquesta manera de treballar té molt a veure amb la idea d’una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no treballa amb peces idèntiques. Treballa amb processos singulars. Amb materials diferents. Amb ritmes diferents. Amb resultats diferents.
Les persones també funcionem així.
Hi ha qui escriu una primera versió molt ràpidament.
Hi ha qui necessita anys.
Hi ha qui reescriu molt.
Hi ha qui pensa molt abans d’escriure.
Hi ha qui necessita parar durant un temps.
Hi ha qui necessita insistir.
Cap d’aquestes opcions és automàticament millor.
La pregunta sempre és una altra.
Què necessita aquesta obra?
També és una pregunta que apareix sovint als grups de lectura. Moltes persones descobreixen que els seus dubtes no són excepcionals. Descobreixen que altres autores també es perden. També s’encallen. També reescriuen. També dubten. I això té un efecte molt saludable.
Redueix la pressió.
Redueix la vergonya.
Redueix la necessitat constant de demostrar que tot va bé.
I permet tornar a posar l’atenció allà on importa.
En el treball.
En el text.
En l’obra.
Al final, escriure al teu ritme no significa escriure quan et vingui de gust. No significa treballar sense compromís. No significa evitar l’esforç.
Significa una altra cosa.
Significa construir una relació sostenible amb l’escriptura.
Una relació que pugui durar anys.
Una relació que pugui conviure amb la vida real.
Una relació que no depengui exclusivament de la motivació.
Una relació que continuï existint quan apareixen els dubtes.
Per això al Campus no prometem velocitat.
No prometem resultats instantanis.
No prometem fórmules màgiques.
Preferim prometre una altra cosa.
Un espai on l’obra pugui créixer al ritme que necessita.
Perquè moltes vegades el problema no és anar massa lent.
El problema és intentar arribar abans que l’obra estigui preparada per arribar.
