Hi ha una transformació que gairebé totes les persones que escriuen experimenten sense adonar-se’n. No passa el primer dia. Tampoc el primer any. Arriba molt a poc a poc, gairebé en silenci. Un matí descobreixes que ja no mires les persones de la mateixa manera. Ja no escoltes només el que diuen. Comences a fixar-te en les pauses. En els silencis. En allò que han decidit no explicar. En aquella frase que sembla insignificant però que, potser, sosté tota una vida. Sense haver-t’ho proposat, el món ha començat a alentir-se.
I és precisament aquí on moltes novel·les comencen a existir.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint pensa que escriure consisteix sobretot a inventar. Però molt aviat descobreix que l’ofici demana una habilitat molt menys espectacular i molt més difícil. Aprendre a mirar. No mirar més coses. Mirar-les d’una altra manera. Mirar-les més estona. Resistir la temptació d’entendre-les massa de pressa. Acceptar que una persona pot continuar sent un misteri encara que faci deu anys que la coneixes.
Aquesta lentitud incomoda.
Perquè vivim en una època que ens obliga constantment a decidir ràpid.
Classifiquem les persones en segons. Llegim titulars sense llegir els articles. Contestem abans d’haver escoltat del tot. Interpretem un gest abans que aquell gest acabi d’existir. Tot passa molt de pressa. També la nostra manera d’entendre els altres.
La literatura fa exactament el contrari.
Ens obliga a quedar-nos.
Ens obliga a mirar una mica més.
Ens obliga a suportar que encara no sabem què està passant.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una de les primeres coses que intentem construir no és una tècnica narrativa. És una manera diferent d’observar. Quan una autora aprèn a mirar lentament, moltes decisions literàries deixen de ser tan difícils. Els personatges deixen de ser esquemes. Les escenes deixen de servir només perquè la trama avanci. Les converses deixen de transmetre informació i comencen a revelar formes molt complexes de protegir-se, d’estimar o de fer mal.
La novel·la ja no necessita córrer.
Perquè sap que les coses importants gairebé mai no apareixen de seguida.
Hi ha una diferència molt gran entre veure una discussió i observar una discussió. Veure-la és entendre qui crida més. Observar-la és descobrir qui no parla. Qui evita mirar l’altre. Qui canvia subtilment de tema. Qui respon una pregunta que ningú no havia fet. Aquestes petites desviacions són el material amb què es construeix la literatura. No perquè siguin espectaculars. Precisament perquè són gairebé invisibles.
Les grans novel·les estan plenes d’aquestes invisibilitats.
Per això continuem rellegint-les.
Perquè cada lectura ens permet veure una cosa que la primera vegada encara no sabíem mirar.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquesta manera de mirar pugui convertir-se en un hàbit. No volem formar persones capaces d’escriure més de pressa. Volem formar autores capaces de resistir una mica més davant d’una pregunta abans de tancar-la. Perquè una novel·la gairebé mai no fracassa per falta d’acció. Fracassa molt més sovint perquè l’autora ha decidit massa aviat què significava allò que estava observant.
La literatura necessita dubte.
Necessita temps.
Necessita curiositat.
Necessita una confiança molt profunda en el fet que les persones sempre són una mica més complexes del que semblen.
També hi ha una altra cosa que canvia. Quan aprens a mirar lentament, també deixes de jutjar tan ràpid. Descobreixes que els personatges més interessants són aquells que mai no acaben de cabre dins d’una sola explicació. La mare que estima i fa mal alhora. El pare que protegeix mentre controla. La filla que menteix perquè encara no sap dir la veritat. L’amic que ajuda i, al mateix temps, enveja. La literatura no simplifica aquestes contradiccions. Les observa fins que comencen a tenir sentit.
I és aquí on apareix la veritat narrativa.
No en les conclusions.
En l’observació.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors resulta tan valuós. Perquè moltes vegades una autora no necessita una solució. Necessita una pregunta millor. Necessita que algú li digui: i si aquest personatge encara no està fent el que tu creus que està fent? I si aquesta escena no parla del conflicte que sembla? I si el llibre t’està portant cap a una pregunta que encara no has volgut mirar? Aquestes preguntes no acceleren el procés. El fan més lent. I, precisament per això, també el fan més profund.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè aprendre a mirar així no depèn de tenir més temps lliure. Depèn d’una decisió molt més petita i molt més radical. La decisió de deixar d’acceptar les primeres explicacions. De continuar observant una mica més. De concedir-te el dret de no entendre encara una persona, una escena o una emoció.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix perquè les persones escriguin més llibres. Existeix perquè aprenguin una manera de mirar que continuarà existint molt després d’haver acabat cada novel·la. Perquè una autora no es reconeix només per les històries que explica. Es reconeix per la qualitat de l’atenció que és capaç de dedicar al món.
Al final, moltes persones pensen que escriure és aprendre a posar paraules sobre una pàgina.
Amb els anys gairebé totes les autores descobreixen una altra cosa.
Abans d’aprendre a escriure han hagut d’aprendre a mirar.
I mirar, gairebé sempre, ha significat només una cosa.
Aprendre a quedar-se una mica més estona davant de les persones, dels silencis i de les preguntes que la resta del món ja havia decidit respondre massa de pressa.
