Vivim en una època que mesura gairebé tot en quantitat. Quants llibres has llegit. Quantes paraules escrius cada dia. Quants capítols portes. Quants manuscrits has acabat. Sense adonar-nos-en, acabem aplicant la mateixa lògica a la literatura. Ens sembla que, si escrivim prou hores, prou pàgines o prou anys, tard o d’hora acabarem convertint-nos en bones escriptores. És una idea tranquil·litzadora perquè fa pensar que només cal insistir una mica més.
Però la realitat és molt més complexa.
Hi ha persones que escriuen cada dia des de fa vint anys i continuen repetint exactament els mateixos errors. També n’hi ha que escriuen menys hores però aprenen molt més ràpid. No perquè tinguin més talent. Ni perquè siguin més intel·ligents. El que canvia és una altra cosa molt més important.
La manera com aprenen mentre escriuen.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint ens diu que fa molts anys que escriu. I això sempre és una bona notícia. Però molt aviat descobrim que escriure durant molts anys i aprendre durant molts anys no són exactament el mateix. Es pot repetir el mateix procés una vegada rere l’altra sense modificar gairebé res. Es pot començar una novel·la, abandonar-la, començar-ne una altra, tornar a fer els mateixos personatges, repetir les mateixes estructures i continuar escrivint amb la sensació que alguna cosa encara no acaba de funcionar.
El temps, per si sol, no ens converteix en escriptores.
L’experiència, per si sola, tampoc.
El que transforma una autora és la capacitat de mirar diferent allò que està fent.
Per això dues persones poden dedicar exactament els mateixos anys a escriure i arribar a llocs completament diferents. Una acumula manuscrits. L’altra construeix criteri. Una acumula pàgines. L’altra aprèn a llegir-les d’una altra manera. Una continua preguntant-se com pot escriure més. L’altra comença a preguntar-se què encara no ha entès de la seva obra.
Aquest canvi és molt més profund del que sembla.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no ens interessa que les persones escriguin molt. Ens interessa que cada vegada que escriuen també aprenguin alguna cosa nova sobre la seva manera de construir una obra. Que una revisió no serveixi només per corregir frases. Que una escena fallida no sigui només una decepció, sinó una oportunitat per entendre millor què necessita aquell personatge. Que cada dificultat deixi una eina que continuarà sent útil en el llibre següent.
Quan això passa, cada novel·la ensenya molt més que la història que explica.
Ens ensenya a escriure la següent.
Hi ha una diferència enorme entre repetir una experiència i aprendre d’una experiència. La primera només acumula temps. La segona transforma la mirada. I la literatura viu precisament aquí. No en el nombre d’hores davant de l’ordinador, sinó en la qualitat de les preguntes que apareixen mentre hi som.
Per això també desconfiem una mica dels consells que només parlen de disciplina. La disciplina és important. Molt important. Però una disciplina que només serveix per repetir sempre la mateixa manera de treballar també pot convertir-se en una trampa. El que fa créixer una autora no és només tornar cada dia al manuscrit. És tornar-hi amb una mirada lleugerament diferent. Amb una pregunta nova. Amb una capacitat més gran per detectar allò que abans passava desapercebut.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure existeixen perquè aquest aprenentatge no depengui de l’atzar. Cada projecte és diferent. Cada persona arriba amb un recorregut propi. Però totes comparteixen una mateixa necessitat. Convertir l’experiència en criteri. Perquè només així el temps deixa de ser una acumulació d’anys i es converteix en un veritable aprenentatge literari.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Pensem que una autora experimentada és aquella que ja no s’equivoca. Nosaltres no ho hem vist mai així. Les autores que més admirem continuen equivocant-se. El que ha canviat és la manera com utilitzen els errors. Ja no intenten amagar-los. Els estudien. Els escolten. Entenen que cada problema narratiu està explicant alguna cosa sobre la novel·la que encara no havien comprès. I aquesta actitud és la que continua fent-les créixer després de trenta anys d’ofici.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors marca una diferència tan gran. Perquè és molt difícil detectar sola els patrons que repeteixes des de fa anys. Totes tenim punts cecs. Totes hi tornem una vegada i una altra sense adonar-nos-en. Una mirada externa no serveix per dir-te què has d’escriure. Serveix perquè puguis veure allò que, precisament per ser tan teu, ja t’havia deixat de sorprendre.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè el més important no és acumular hores d’escriptura. És començar un procés d’aprenentatge que continuarà mentre continuïs escrivint. Cada llibre obrirà preguntes diferents. Cada obra et demanarà eines noves. I aquesta és, probablement, una de les parts més apassionants de l’ofici.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix perquè escriguis més pàgines que l’any passat. Existeix perquè, quan rellegeixis aquelles pàgines d’aquí a cinc anys, siguis capaç de veure coses que avui encara no pots veure. Perquè això significarà que la persona que les està llegint ja no és la mateixa que les va escriure.
I aquesta és, probablement, la millor definició que coneixem del que significa aprendre un ofici.
No escriure més.
No escriure més ràpid.
Ni tan sols escriure millor.
Sinó convertir-se, llibre rere llibre, en una autora capaç de mirar cada vegada amb una mica més de profunditat.
Perquè les pàgines poden acumular-se.
Els manuscrits també.
Les obres, en canvi, només apareixen quan qui les escriu també ha començat a transformar la seva manera d’entendre la literatura.
