Quan algú ens diu que li agradaria escriure però que no té prou imaginació, gairebé sempre responem el mateix. Segur? Perquè, després de molts anys llegint manuscrits i acompanyant escriptores, hem arribat a una conclusió que sorprèn molta gent. El problema gairebé mai no és la falta d’imaginació. El problema és una altra cosa molt més profunda. La manera com mirem la realitat.
Durant molts anys ens han explicat que els escriptors són persones capaces d’inventar mons extraordinaris. Personatges increïbles. Històries impossibles. I és veritat que de vegades passa. Però, si observem amb calma les grans novel·les, descobrim una altra realitat. La majoria no ens impressionen perquè expliquin coses que mai no podrien passar. Ens impressionen perquè expliquen coses que passen constantment i que nosaltres encara no havíem estat capaces de veure.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades està convençuda que li falta creativitat. Però, quan comencem a llegir el que escriu, descobrim que el que realment li falta és confiança en la seva mirada. Intenta inventar situacions extraordinàries perquè pensa que la seva vida quotidiana no és prou interessant. Intenta sorprendre la lectora quan, en realitat, encara no ha començat a observar profundament les persones que té al costat.
I això canvia completament la manera d’escriure.
Perquè la literatura no consisteix només a inventar.
Consisteix sobretot a descobrir.
Descobrir què hi havia davant nostre i encara no havíem entès.
Descobrir què amaga un silenci.
Descobrir per què una família continua repetint la mateixa ferida durant tres generacions.
Descobrir què passa exactament en aquella conversa aparentment insignificant.
La imaginació hi participa.
Però no és el motor principal.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè el Mètode Mandarina no intenta convertir-te en una persona més imaginativa. Intenta convertir-te en una persona que observa millor. Quan la mirada canvia, les històries apareixen gairebé soles. No perquè el món hagi canviat. Perquè finalment ets capaç de veure preguntes allà on abans només veies rutina.
Hi ha una diferència enorme entre inventar una història i descobrir-la. Quan només inventem, moltes vegades acabem construint personatges que fan exactament allò que nosaltres necessitem perquè la trama continuï avançant. Quan observem profundament les persones, passa una altra cosa. Els personatges deixen de ser peces d’un mecanisme. Comencen a comportar-se com persones. I les persones gairebé mai no fan allò que seria més còmode per a la història.
Fan allò que faria una persona.
I aquí comença la literatura.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts també sobre aquesta idea. No treballem perquè aprenguis a produir més idees. Treballem perquè desenvolupis una mirada capaç de detectar conflictes humans, contradiccions i preguntes allà on altres persones només veuen una escena quotidiana. Perquè arriba un moment en què ja no busques històries. Les històries et troben a tu.
També hi ha una altra creença molt estesa.
Pensar que la imaginació és una mena de do.
Que n’hi ha qui en té i qui no.
Nosaltres no ho hem vist mai així.
El que sí que hem vist és que hi ha persones que han après a mirar amb molta profunditat. Persones que escolten atentament. Persones que no tenen pressa per entendre els altres. Persones capaces de suportar la complexitat sense reduir-la immediatament a una explicació fàcil.
Aquestes persones acostumen a escriure millor.
No perquè tinguin més fantasia.
Perquè tenen una mirada més entrenada.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és tan útil. Moltes vegades una autora arriba preocupada perquè diu que no té idees. Però, mentre conversem, explica una escena de la seva vida amb una profunditat extraordinària. El problema no és que no tingui material. El problema és que encara no reconeix que allò també és literatura.
I aquest descobriment acostuma a ser alliberador.
Perquè deixa de perseguir històries espectaculars.
Comença a confiar en la seva mirada.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè la mirada no apareix després d’acabar un curs. Es construeix mentre vius, mentre observes, mentre escrius, mentre revises i mentre aprens a llegir el món amb una mica més de calma. Cada conversa, cada pèrdua, cada amistat i cada silenci es converteixen en una escola d’escriptura si aprenem a mirar-los d’una altra manera.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no intenta fabricar persones més creatives. Intenta formar persones més observadores. Persones capaces de veure allò que els altres passen per alt. Persones que entenen que la literatura no sempre consisteix a inventar un altre món. Moltes vegades consisteix simplement a mirar aquest amb prou profunditat perquè aparegui tota la complexitat que ja contenia.
Al final, les grans novel·les gairebé mai no ens sorprenen perquè expliquin coses impossibles.
Ens sorprenen perquè ens fan pensar una frase molt concreta.
«Això ja ho havia vist mil vegades.»
«Però mai no ho havia entès així.»
I probablement aquesta és una de les formes més belles que pot adoptar la imaginació.
No inventar una realitat nova.
Sinó ajudar-nos a veure la que ja existia.
