Hi ha una cosa que gairebé ningú no explica quan parla d’escriure una novel·la.
Parlem de tècnica.
Parlem d’estructura.
Parlem de personatges.
Parlem d’editorials.
Parlem de publicació.
Però hi ha una part de l’ofici que gairebé sempre queda amagada.
La persona amb qui passaràs més hores escrivint una novel·la no serà cap dels teus personatges.
Seràs tu.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, acostuma a pensar que el gran repte serà construir una història. Però molt aviat descobreix una altra dificultat. Conviure durant anys amb els seus propis dubtes. Amb les seves expectatives. Amb les seves presses. Amb la seva impaciència. Amb els dies en què tot sembla funcionar i amb els dies en què cap pàgina no sembla tenir sentit.
Una novel·la és un projecte molt llarg.
I això fa aparèixer una persona que sovint coneixem molt poc.
Nosaltres mateixos.
Hi ha dies en què escrivim amb entusiasme.
Hi ha dies en què ens comparem amb totes les altres autores.
Hi ha dies en què pensem que aquest llibre no interessa a ningú.
Hi ha dies en què voldríem començar-ne un altre.
Hi ha dies en què estem convençudes que aquesta és la millor novel·la que hem escrit.
I l’endemà pensem exactament el contrari.
Tot això també forma part de l’ofici.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè una novel·la no només planteja preguntes sobre els personatges. També en planteja sobre la persona que escriu. Com reacciones davant la frustració? Què fas quan una escena no surt? Quina relació tens amb l’error? Quant necessites agradar? Quant et costa eliminar una pàgina? Què passa quan algú no interpreta el teu llibre com tu esperaves?
Aquestes preguntes no són psicològiques.
Són literàries.
Perquè totes acaben influint en les decisions que pren la novel·la.
Una autora que no suporta equivocar-se escriurà d’una manera.
Una autora que accepta no saber encara cap a on va escriurà d’una altra.
Una autora que necessita controlar-ho tot construirà unes novel·les molt diferents d’una altra que ha après a conviure amb la incertesa.
L’ofici no només transforma els llibres.
Transforma també la manera de treballar de qui els escriu.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquesta convivència sigui també una part conscient del procés. No perquè una autora hagi de convertir-se en el centre del llibre. Exactament al contrari. Perquè, quan aprèn a reconèixer els seus propis mecanismes, deixa d’imposar-los constantment als personatges. Comença a distingir què pertany a la novel·la i què pertany només a les seves pors o a les seves expectatives.
Aquesta distància és una de les formes més sofisticades de l’ofici.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que escriure una novel·la és un exercici de llibertat absoluta. Però la llibertat també necessita estructura. Necessita rutina. Necessita paciència. Necessita tornar una vegada i una altra al mateix lloc encara que aquell dia no hi hagi inspiració. I, sobretot, necessita deixar de convertir cada emoció del moment en una veritat definitiva sobre el llibre.
Perquè una novel·la dura molt més que qualsevol estat d’ànim.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors té un paper molt important. No perquè algú hagi de sostenir emocionalment l’autora. Sinó perquè ajuda a separar el manuscrit del soroll que inevitablement apareix durant un procés tan llarg. Hi ha dies en què una autora pensa que la novel·la no funciona quan, en realitat, és ella qui està cansada. També hi ha dies en què creu que tot funciona només perquè acaba d’escriure una escena que l’ha emocionada. Una mirada externa ajuda a tornar constantment al llibre.
No a l’estat d’ànim del dia.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè ningú no arriba preparat per conviure tres anys amb una mateixa pregunta. Aquesta capacitat també s’entrena. Igual que aprenem a construir personatges o a revisar escenes, també aprenem a conviure amb els ritmes d’una obra sense abandonar-la cada vegada que apareix el dubte.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no acompanya només la construcció d’un llibre. Acompanya la construcció d’una autora capaç de sostenir el seu propi procés sense deixar-se governar constantment per la por, la pressa o la necessitat de resultats immediats. Perquè una novel·la no necessita una persona perfecta.
Necessita una persona disposada a continuar mirant.
Continuar corregint.
Continuar aprenent.
Continuar tornant.
Al final, moltes persones pensen que escriure una novel·la consisteix a conviure durant anys amb uns personatges.
Les autores que fa temps que escriuen acostumen a descobrir una altra cosa.
Els personatges hi són.
Les històries també.
Però la convivència més llarga, més exigent i més transformadora sempre és amb una mateixa.
I és precisament aquesta convivència, lenta, obstinada i plena de preguntes, la que acaba construint no només una novel·la, sinó també una manera de mirar el món que continuarà existint molt després que l’última pàgina hagi estat escrita.
