Hi ha una sensació que gairebé totes les persones que escriuen coneixen molt bé.
La sensació que, potser, aquesta vegada la novel·la no funcionarà.
Arriba de moltes maneres. De vegades després d’un capítol especialment difícil. De vegades al mig del llibre, quan sembla que la història s’ha quedat sense aire. De vegades després d’una relectura que només ens deixa veure errors. També arriba quan sembla que tot va bé. Fins i tot aleshores apareix una pregunta molt silenciosa.
I si m’estic equivocant?
I si aquest llibre no arribarà mai enlloc?
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint imagina que les autores experimentades ja no senten aquest dubte. Que arriba un moment en què l’ofici proporciona seguretat. Que, després d’uns quants llibres, una ja sap distingir immediatament si una novel·la funcionarà o no.
Però gairebé mai no passa així.
L’experiència no elimina la incertesa.
Només ensenya a conviure-hi.
I aquesta és una diferència enorme.
Perquè una novel·la és una de les poques feines on pots dedicar tres anys de la teva vida a una pregunta sense saber si arribaràs realment a respondre-la. No hi ha cap garantia. No hi ha cap fórmula. No hi ha cap moment en què algú et pugui assegurar que vas pel bon camí. Cada decisió n’obre deu més. Cada resposta genera una pregunta nova. La novel·la continua transformant-se fins al final.
I això, al principi, espanta.
Després descobreixes que és precisament això el que fa possible la literatura.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no intentem eliminar aquesta incertesa. Seria impossible. Intentem que l’autora deixi de viure-la com un símptoma de fracàs. Dubtar no significa que la novel·la estigui fallant. Molt sovint significa exactament el contrari. Significa que encara continua pensant. Que encara no ha substituït les preguntes per respostes massa ràpides.
Les obres que es tanquen massa aviat acostumen a semblar molt segures.
També acostumen a ser molt menys profundes.
Hi ha una diferència molt gran entre estar perduda i estar investigant. Des de dins, aquestes dues experiències s’assemblen molt. En totes dues apareixen dubtes. En totes dues sembla que el camí s’hagi esborrat. Però només una continua fent preguntes. Quan una autora encara és capaç de formular preguntes honestes, la novel·la continua avançant encara que no ho sembli.
Això costa molt d’acceptar.
Perquè vivim en una cultura obsessionada amb els resultats. Ens agrada saber si una decisió és correcta abans de prendre-la. Ens tranquil·litzen els mètodes que prometen èxit. Busquem estructures que ens assegurin que la història funcionarà. La literatura no pot oferir res d’això. Pot oferir una altra cosa molt més exigent.
Pot ensenyar-nos a continuar caminant quan encara no veiem el final.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquesta incertesa no paralitzi el procés. Al principi moltes persones interpreten qualsevol dubte com un senyal que haurien de començar una altra novel·la. Amb el temps descobreixen que gairebé totes les bones obres travessen moments de desconcert. No perquè estiguin mal construïdes. Perquè encara estan buscant la seva forma. I una forma important no apareix mai el primer dia.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que la confiança consisteix a no dubtar. Però les autores més sòlides que hem conegut dubten constantment. La diferència és una altra. Han deixat de prendre cada dubte com una condemna. Han entès que la inseguretat forma part del treball. Que no cal eliminar-la per continuar escrivint.
La confiança no consisteix a deixar de dubtar.
Consisteix a continuar treballant mentre dubtes.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment valuós. No perquè algú et pugui garantir que la novel·la serà bona. Ningú no pot fer-ho. El seu valor és un altre. Hi ha algú que coneix aquest territori. Algú que sap distingir un bloqueig d’una investigació. Algú que et recorda que moltes de les preguntes que avui et semblen impossibles són exactament les que acabaran donant profunditat al llibre.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè mai no arribarà el dia en què et sentiràs completament preparada. Sempre hi haurà una part del camí que encara no coneixeràs. Esperar la seguretat absoluta és esperar una cosa que aquest ofici no promet. El que sí que promet és que cada novel·la et farà una mica més capaç de conviure amb aquesta incertesa.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix perquè les persones deixin de dubtar. Existeix perquè aprenguin a distingir entre els dubtes que només fan soroll i els dubtes que obren preguntes importants. Aquesta és una habilitat que no serveix només per escriure. Serveix també per pensar, per observar i per viure amb una mica més de profunditat.
Al final, moltes persones creuen que algun dia arribaran a escriure una novel·la sense por.
Les autores que fa molts anys que conviuen amb aquest ofici acostumen a explicar una altra cosa.
La por continua existint.
El dubte també.
La incertesa no desapareix mai.
El que canvia és que, a poc a poc, deixes de lluitar contra ella.
Perquè entens que no és el senyal que t’has perdut.
És el senyal que encara continues explorant un territori on cap resposta important no existia abans que tu comencessis a escriure-la.
