Quan pensem en l’escriptura, gairebé sempre pensem en afegir. Afegir pàgines. Afegir personatges. Afegir escenes. Afegir idees. Ens imaginem una novel·la com una construcció que va creixent a mesura que incorporem materials nous. I, durant una part del procés, és exactament així. Sense aquesta primera expansió seria impossible descobrir què vol arribar a ser el llibre. Però arriba un moment molt concret en què la novel·la deixa de demanar més coses.
Comença a demanar menys.
I és aquí on moltes autores entren, per primera vegada, en el veritable ofici.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, gairebé mai no imagina que una part molt important del treball consistirà a renunciar. Renunciar a un personatge que li encantava. A un capítol que havia costat setmanes. A una escena que era preciosa però que no ajudava la novel·la. A un final que havia imaginat durant anys. Aquesta idea costa molt d’acceptar perquè, mentre escrivim, cada pàgina també forma part de la nostra història. Recordem el dia que la vam escriure. Recordem l’emoció que ens va provocar. Recordem per què ens semblava imprescindible.
Però una novel·la no té memòria.
Només té necessitat.
I aquesta és una de les lliçons més difícils que ofereix la literatura.
Una obra no et pregunta quant temps has dedicat a una escena.
Només et pregunta si encara la necessita.
Per això moltes de les decisions més importants d’una autora no consisteixen a inventar coses noves. Consisteixen a acceptar que hi ha idees magnífiques que pertanyien al procés, però no al llibre. Aquesta diferència és molt dolorosa al principi perquè sembla que estiguem perdent feina. En realitat està passant exactament el contrari. Estem començant a distingir entre allò que necessitava l’autora per entendre la novel·la i allò que la novel·la necessita perquè el lector la pugui viure.
No sempre coincideixen.
De fet, molt sovint no coincideixen.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè entenem que escriure també és aprendre a separar aquestes dues experiències. Hi ha pàgines que han estat absolutament necessàries perquè l’autora arribés fins aquí. Però això no vol dir que hagin de continuar existint al llibre definitiu. Han complert la seva funció. Han ajudat a construir la mirada, els personatges o la pregunta central. Ara poden desaparèixer sense que aquell treball s’hagi perdut. Al contrari. Continuen existint dins de l’obra encara que el lector mai no arribi a llegir-los.
Aquest és un dels grans paradoxes de la literatura.
Les bones novel·les també estan fetes de tot allò que ja no hi és.
Cada eliminació deixa més espai perquè el que realment importa pugui respirar. Cada renúncia reforça la pregunta central. Cada escena que desapareix obliga les altres a assumir més responsabilitat. Quan una obra deixa de voler explicar-ho tot, comença a confiar molt més en el lector. I, curiosament, és aleshores quan el lector també hi participa molt més activament.
Vivim en una cultura que identifica renunciar amb fracassar. Si abandonem una idea sembla que haguem perdut. Si eliminem cent pàgines sembla que hàgim treballat inútilment. Però la literatura té una altra lògica. Una autora madura no és aquella que conserva totes les seves bones idees. És aquella que sap distingir quines d’aquestes idees pertanyen a aquesta novel·la i quines hauran d’esperar un altre llibre. Aquesta capacitat no empobreix l’obra. La concentra.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquest aprenentatge no es visqui com una derrota. Perquè eliminar no significa destruir. Significa escoltar. Vol dir acceptar que la novel·la també té una forma pròpia que nosaltres encara no coneixem del tot. Durant molt de temps pensem que som nosaltres qui decidim completament el llibre. Amb els anys descobrim una experiència molt més interessant. Com més profundament entenem una obra, més comença ella mateixa a indicar-nos què necessita i què no.
No perquè la novel·la tingui vida pròpia.
Sinó perquè nosaltres finalment hem après a llegir-la.
També hi ha una altra renúncia molt més discreta. La d’abandonar la necessitat de demostrar constantment que sabem escriure. Moltes primeres novel·les estan plenes de frases brillants, metàfores espectaculars i recursos tècnics perquè l’autora encara necessita convèncer-se que és capaç de fer-ho. Amb els anys també això canvia. La confiança fa desaparèixer moltes exhibicions. Les frases deixen d’intentar destacar individualment i comencen a treballar al servei del conjunt. És una altra forma de renunciar. També és una altra forma de madurar.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors té tant valor. Perquè hi ha renúncies que costa molt fer sola. Totes ens enamorem d’algunes escenes. Totes defensem personatges que potser ja no tenen cap funció. Totes conservem fragments perquè expliquen una part molt important del nostre propi recorregut. Una mirada externa no elimina res. Només ajuda a formular una pregunta molt senzilla. Aquesta pàgina és imprescindible per a la novel·la o només és imprescindible per a tu? La resposta acostuma a ser molt més reveladora del que sembla.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè ningú no sap des del primer dia a què haurà de renunciar. És impossible. Aquest aprenentatge només apareix després d’haver conviscut molt temps amb una obra. Forma part del procés. Igual que forma part del procés descobrir que moltes de les idees descartades acabaran trobant, anys més tard, el seu lloc en una altra novel·la.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no només ensenya a construir. Ensenya també a deixar anar. Perquè qualsevol persona és capaç d’acumular pàgines. El que resulta molt més difícil és construir una obra prou neta, prou precisa i prou honesta perquè només hi continuï existint allò que realment és imprescindible.
Al final, moltes persones pensen que escriure consisteix a inventar.
Amb els anys les autores descobreixen una altra veritat molt més profunda.
Que escriure també consisteix a acomiadar-se.
D’escenes.
De personatges.
De finals.
De certeses.
I fins i tot de la novel·la que imaginaven al principi.
Perquè gairebé sempre és just després d’aquestes renúncies quan, per fi, comença a aparèixer el llibre que realment estaven intentant escriure.
