Hi ha una idea que gairebé totes les persones compartim quan comencem a escriure.
Creiem que escrivim perquè tenim alguna cosa a explicar.
Una història.
Una experiència.
Un record.
Una denúncia.
Una vida.
Sembla evident.
També sembla suficient.
Però arriba un moment en què gairebé totes les autores descobreixen una cosa inesperada.
Ja no escriuen per explicar.
Escriuen per entendre.
Aquest és un dels canvis més profunds que pot provocar la literatura.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, moltes vegades sap perfectament què vol explicar. Porta anys donant-hi voltes. Coneix els fets. Coneix els personatges. Coneix el final. Tot sembla molt clar. Però, quan la novel·la avança, aquella seguretat comença a esquerdar-se.
Perquè els personatges no reaccionen exactament com esperava.
Perquè apareixen preguntes que ningú no havia previst.
Perquè allò que semblava important deixa de ser-ho.
I, de sobte, la novel·la deixa de ser un lloc on explicar.
Es converteix en un lloc on investigar.
Aquest canvi és enorme.
Explicar és transmetre una resposta.
Comprendre és conviure durant molt de temps amb una pregunta.
I la literatura sempre ha preferit les preguntes.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no ens interessa només que una autora sigui capaç d’explicar una història amb claredat. Ens interessa que aquella història li permeti entendre alguna cosa que encara no entenia sobre el comportament humà. Si al final del procés pensa exactament el mateix que al principi, probablement la novel·la encara no ha acabat de fer la seva feina.
No perquè hagi de canviar totes les seves idees.
Sinó perquè hauria de mirar-les amb més profunditat.
Hi ha llibres que expliquen molt bé una història.
I hi ha llibres que et canvien la manera de mirar aquella història.
La diferència gairebé mai no és l’argument.
És el nivell de comprensió.
Quan llegim una gran novel·la no acabem pensant que ara coneixem millor els fets. Acabem pensant que entenem millor les persones que hi vivien. Entenem millor per què estimen així. Per què menteixen. Per què callen. Per què continuen repetint allò que els fa mal. Aquesta comprensió és molt més valuosa que qualsevol informació.
Perquè la informació s’oblida.
La comprensió transforma.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan construïts perquè aquest desplaçament es produeixi molt aviat. Al principi moltes persones intenten controlar el significat de la novel·la. Volen saber què estan dient. Amb el temps comencen a escoltar què està dient la mateixa obra. Descobreixen preguntes que no sabien que hi eren. Descobreixen contradiccions que no havien volgut mirar. Descobreixen que escriure també consisteix a deixar-se sorprendre.
I aquesta sorpresa és una de les formes més belles de l’ofici.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que comprendre significa justificar. No és cert. Comprendre no vol dir donar la raó a un personatge. Vol dir mirar-lo amb prou profunditat per entendre per què ha arribat fins allà. La literatura no absol ningú. Però tampoc simplifica ningú. Sap que les persones gairebé mai no caben dins d’una sola explicació.
I aquesta complexitat és la seva matèria primera.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors és especialment valuós. Perquè moltes vegades una autora continua intentant explicar una història quan el manuscrit ja li està demanant una altra cosa. Li està demanant que deixi de confirmar el que pensava i comenci a investigar el que encara no entén. Aquesta petita diferència acostuma a transformar completament la novel·la.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no necessites tenir totes les respostes abans d’escriure. De fet, és millor que no les tinguis. Les novel·les més profundes acostumen a ser les que han servit perquè la mateixa autora descobrís alguna cosa que desconeixia abans de començar. Aquesta és una de les grans recompenses de l’ofici.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no existeix perquè les persones aprenguin a explicar millor les seves històries. Existeix perquè aprenguin a mirar-les amb una profunditat que els permeti comprendre millor les persones que les habiten. Perquè aquesta comprensió continuarà acompanyant-les molt després d’haver acabat qualsevol llibre.
Al final, moltes persones pensen que la literatura serveix per explicar històries.
Les autores que hi dediquen tota una vida acaben descobrint una altra cosa.
Les històries només són el camí.
La literatura comença exactament en el moment en què una autora deixa d’intentar explicar al lector què ha passat.
I comença, amb una curiositat gairebé inesgotable, a preguntar-se per què els éssers humans continuem estimant, perdent, esperant, recordant, destruint i reconstruint les nostres vides una vegada i una altra.
Perquè és només quan una novel·la deixa d’explicar el món i comença a intentar comprendre’l que també ofereix al lector la possibilitat de comprendre’s una mica millor a si mateix.
