Hi ha una pregunta que apareix molt sovint al començament de qualsevol recorregut literari.
Quant temps es necessita per aprendre a escriure?
És una pregunta completament natural.
Vivim acostumats a aprendre coses que tenen un final. Aprenem un idioma. Aprenem un programa informàtic. Aprenem a conduir. Arriba un dia que podem dir que ja en sabem prou. Que encara podem continuar millorant, sí, però que el més important ja està après.
Amb la literatura passa una cosa molt diferent.
No arriba mai aquest dia.
Quan una persona arriba perquè vol aprendre a escriure un llibre, sovint imagina que, després d’uns quants anys, dominarà l’ofici. Que arribarà un moment en què escriure una novel·la deixarà de ser difícil. Que els dubtes desapareixeran. Que les decisions seran més fàcils. Que tot començarà a sortir d’una manera més natural.
Però gairebé totes les autores que fa molts anys que escriuen expliquen exactament el contrari.
Cada llibre torna a començar des del principi.
No perquè hagin oblidat el que saben.
Perquè cada novel·la planteja preguntes que encara no havien existit mai.
Aquesta és una de les grans paradoxes de l’ofici.
L’experiència és imprescindible.
Però no evita haver de tornar a aprendre.
Cada llibre obliga a construir una arquitectura nova.
Cada personatge exigeix una manera diferent d’escoltar.
Cada història reclama un ritme propi.
Cada pregunta necessita una forma que encara no coneixem.
I això fa que l’escriptura continuï sent un lloc de descobriment fins i tot després de dècades.
Per això treballem des del Mètode Mandarina. Perquè no intentem portar les autores cap a un lloc on ja no hagin d’aprendre. Intentem ajudar-les a construir una manera d’aprendre que les pugui acompanyar sempre. La diferència és enorme. Qui només busca dominar unes tècniques acaba frustrant-se quan apareix una dificultat nova. Qui ha après a continuar investigant entén que aquella dificultat forma part natural del camí.
La literatura no premia qui sap més.
Premia qui continua mirant.
Hi ha un moment molt bonic que arriba després d’uns quants llibres. No és el moment en què una autora pensa que ja ho sap tot. És exactament el contrari. És el moment en què descobreix fins a quin punt encara li queda tot per aprendre. Curiosament, aquesta descoberta no genera desesperació. Genera llibertat. Ja no necessita demostrar que domina res. Pot tornar a ser una aprenenta davant de cada novel·la.
I aquesta actitud manté viu l’ofici.
Els tres recorreguts per aprendre a escriure estan pensats perquè aquest aprenentatge no s’acabi quan una persona acaba el primer llibre. El que ens interessa és que surti amb eines per continuar fent-se preguntes tota la vida. Perquè una autora no creix només acumulant novel·les. Creix cada vegada que és capaç de mirar una mica més profundament una situació que ja creia entendre.
També hi ha una altra confusió molt habitual. Moltes persones pensen que l’experiència elimina els errors. Però les autores experimentades continuen equivocant-se constantment. El que canvia és una altra cosa. Detecten abans els errors. Els aprofiten millor. Ja no els viuen com una humiliació. Formen part del procés. Entenen que una equivocació també pot obrir una porta que cap planificació havia previst.
L’error deixa de ser un enemic.
Es converteix en una forma de coneixement.
També és aquí on l’acompanyament individual per a escriptores i escriptors continua tenint sentit fins i tot per a persones que ja han publicat. No perquè necessitin que algú els expliqui com escriure. Sinó perquè qualsevol autora, per experimentada que sigui, continua tenint punts cecs. Continua necessitant una lectura que li permeti veure allò que ella encara no pot veure. Ningú no deixa mai d’aprendre a llegir el seu propi treball.
També explica per què pots començar quan vulguis. Perquè no existeix un moment en què ja estiguis prou preparada. Si esperes saber-ne prou abans de començar, no començaràs mai. La preparació també es construeix escrivint. I cada llibre et prepara només parcialment per al següent. Aquesta és la naturalesa mateixa de l’ofici.
També és aquesta la manera com entenem una escola artesana d’escriptura. Una escola artesana no promet arribar a una meta definitiva. Promet ajudar-te a construir una manera de treballar que continuï sent útil quan canviïn els llibres, les preguntes i també tu mateixa. Perquè l’ofici no consisteix a deixar d’aprendre. Consisteix a continuar aprenent amb una mica més de criteri cada vegada.
Al final, moltes persones entren en una escola d’escriptura pensant que algun dia podran dir: «Ja en sé.»
Les autores que han dedicat tota una vida a la literatura acostumen a dir una cosa molt diferent.
Cada novel·la m’ha ensenyat que encara no sabia escriure aquella novel·la.
I és precisament aquesta sensació, aparentment humil però extraordinàriament poderosa, la que continua mantenint viu un dels oficis més antics del món.
Perquè la literatura no és un lloc on arribar.
És un lloc on continuar aprenent mentre encara existeixin persones capaces de sorprendre’ns, preguntes que encara no sabem formular i llibres que encara no sabem escriure.
